La introducció del joc coincidí amb la
plena edat mitjana
, l'inici de la baixa edat mitjana
i etapa prèvia a la crisi del segle XIV. Llavors es varen donar els últims
i més destacats períodes medievals de renaixença, destacant per
la influència en els escacs principalment la renaixença otoniana
(continuació de la carolíngia), i el pre-renaixement gòtic del
segle XII, que comportà la revitalització del comerç, l'aparició de la
burgesia i la consolidació dels regnes cristians. El període es va
interrompre en el segle XIV per l'epidèmia de la Pesta Negra.
L'expansió del Xatranj per l'Europa occidental és arqueològicament present en diversos indrets. En el segle X les peces de luxe són sobretot de cristall, de manufactura musulmana, i les més senzilles, d'os. Començant en el segle XI, les peces tornen a prendre forma figurativa, com l'havien tingut a Pèrsia abans de la dominació musulmana. En el segle XII comencen a ser habituals les peces figuratives, però encara compartint espai amb peces d'ivori simbòliques abstractes, que ara incorporen gravats, de vegades decoratius, però la tendència és representar el significat de la peça. Així, en el segle XIII pràcticament desapareixen les peces simbòliques característiques del Xatranj islàmic, encara presents en Europa fins a finals del segle XIV.
En l'edat mitjana tardana, i després de superar la crisi per la Pesta Negra en el segle XIV, la reforma del joc en el segle XV coincidirà amb l'aparició dels rics comerciants i l'alta burgesia, els mecenes i el preludi del Renaixement. La noblesa perd importància en favor del rei i els cortesans, de manera que aviat el coneixement del joc és part dels coneixements que es requereixen en un cortesà, emulant les indicacions dels antics savis musulmans.
-
Període càlid medieval (950 - 1250)
L'Òptim climàtic medieval o període càlid medieval va ser un període de clima relativament càlid en Europa i altres regions del món, que va durar de l'any 950 al 1250 EC. Durant uns 300 anys, aquestes noves condicions climàtiques van modificar els ecosistemes i van alterar radicalment les societats humanes.
A mesura que el nord d'Europa s'escalfava, els límits de cultiu eren més elevats i es trobaven més al nord, de manera que l'agricultura s'estenia i generava excedents alimentaris. En aquella època, Anglaterra era prou càlida com per a mantenir vinyes, els governs centralitzats d'Europa es feien cada vegada més forts, la gent ja no necessitava fortificacions per a protegir les seves terres cultivables, abans limitades, i moltes persones van marxar a la recerca de noves terres.
Amb la disminució del gel marí i terrestre a l'Àrtic a causa de l'augment de les temperatures, es va fer possible accedir a noves terres i els vikings van viatjar més al nord. L'expansió de la cultura nòrdica a través d'Islàndia fins al sud de Groenlàndia i l'establiment definitiu d'assentaments aïllats a Terranova es van produir en aquesta època.
A principis del segle XIII van començar les conquestes de Genguis Khan i les seves hordes mongoles. Pel que sembla, l'abundància d'humitat va proporcionar la potència necessària per al ràpid creixement de l'Imperi mongol. El soldat mongol solia disposar de cinc corsers. Amb un gran exèrcit, això es tradueix ràpidament en enormes ramats i una enorme necessitat d'herba.
-
Els monestirs i manuscrits
És coneguda la importància dels monestirs en l'elaboració de còpies i traduccions de les obres clàssiques existents, Les invasions dels pobles nòrdics a l’Imperi d’Occident iniciades al començament del s. V destruïren les biblioteques imperials esteses per gran part d’Itàlia. Molts dels seus volums, que contenien la gran tradició clàssica llatina, foren conservats en biblioteques particulars. Importants dipòsits de llibres clàssics conjuntament amb els texts eclesiàstics llatins foren establerts a les comunitats cristianes.
Durant tota l’edat mitjana, des de la fundació de Montecassino (529) fins al segle XV, les biblioteques de l’Europa occidental foren exclusivament eclesiàstiques, pertanyents als monestirs o a les catedrals, i, a partir del segle XIII, a les universitats. La regla benedictina, amb les seves prescripcions obligant a la lectura i l’escriptura, posava els fonaments del scriptorium i la biblioteca que hi hagué en tots els monestirs que l’orde estengué per Europa.
És en els monestirs que trobem la primera referència als escacs en occident,
Versus de scachis
, en l'abadia benedictina de Einsiedeln (Suïssa), amb forta vinculació amb la dinastia otoniana del Sacre imperi Romanogermànic, qui tingueren relació amb Gerbert d'Orlhac, el papa Silvestre II, qui estudià en el Monestir de Santa Maria de Ripoll.Amb unes comunicacions gairebé nul·les a la baixa edat mitjana, i molt minses en la plena edat mitjana, les comunicacions entre monestirs són molt importants, i traduccions del monestir de Ripoll es varen fer servir, per exemple, en l'abadia de Reichenau, en el llac Constança. Pensem que pràcticament fins el començament del segle XII, i la revitalització del comerç en el segle XIII, el mode habitual de viatjar era entre monestirs, en comptes de fer-ho entre ciutats.
La situació en Orient s'allargà durant uns segles, i des de Constantí fins Justinià s'organitzaren diverses biblioteques, en Àsia Menor, Alexandria, Palestina, Atenes, els monestirs del mont Athos, i sobretot, la biblioteca Imperial de Constantinoble. Aquestes biblioteques patiren múltiples incendis i invasions, generalment destructives. La biblioteca imperial fou la més important, arribant a tenir uns 100_000 exemplars. Però després de dos importants incendis en els segles V i VIII, a inicis del segle XIII patí el saqueig dels croats francs i venecians en la quarta croada. La biblioteca Imperial, centre de conservació principalment d'escrits grecs, desapareix definitivament amb l'invasió de Constantinoble del segle XV, sent, tot i així, la font més important dels clàssics grecs que han arribat fins a l'actualitat.
Tot i la importància de Constantinoble, amb una important tasca de conservació i còpia de manuscrits per a la seva preservació, no va ser un centre important de generació de nous documents, ni de difusió dels existents, doncs no associava una escola o universitat, i tampoc n'hi ha constància que fos una biblioteca pública; l'escola neoplatònica d'Atenes fou tancada, i els seus erudits perseguits, per Justinià. Els continguts generats per l'imperi romà d'Orient des de Justinià foren molt minsos. Per exemple, hom considera que es va jugar a escacs en Constantinoble, i alguns testimonis ho testifiquen, però les referències són pràcticament nul·les. Arribat el segle X, Damasc, Bagdad o Còrdova ja tenien més importància cultural, doncs havien acumulat gran part dels originals, que es copiaven en àrab, i eren els centres de producció i difusió cultural.
L'imperi sassànida (226-651) tenia tres centres d'educació, en Ctesifont, Resena, però principalment l'acadèmia de Gundixapur, que es convertí en el centre intel·lectual de l'imperi en temps de Cosroes I, oferint refugi als intel·lectuals hel·lenístics de l'escola neoplatònica d'Atenes, perseguits per Justinià I en el 529. Aquesta escola també va fer moltes traduccions al Pahlavi, el persa sassànida.
En l'any 825, ja Pèrsia sota dominació musulmana, es va crear
La Casa de la Saviesa
oGran Biblioteca de Bagdad
, emulant l'acadèmia de Gundixapur; en realitat el centre acadèmic de Bagdad es nodrí dels erudits de Gundixapur, començant la ràpida decadència de l'acadèmia persa. LaGran Biblioteca de Bagdad
és considerada la primera universitat de la història, i actuà com a centre de difusió del pensament islàmic durant l'Edat d'or de l'islam. Els seus erudits actuaven també com a funcionaris, fent feines de metges, arquitectes i assessors polítics, entre d'altres. Fou destruïda pels mongols al setge de Bagdad (1258).Des del segle IX una important xarxa de biblioteques s’estengué per tot el món islàmic: Bagdad, el Caire, Alexandria, Còrdova, Toledo i Granada. La biblioteca de Còrdova arribà a tenir 400_000 exemplars en el segle X, en tant que la biblioteca dels cluniacencs al segle XI no disposava més que d'uns centenars de volums; per això la gran importància de l'Escola de Traductors de Toledo en els segles XII i XIII, que traduïren molts manuscrits àrabs. També molts jueus actuaren de traductors, i així foren un transmissors del llegat cultural i científic del món àrab, tant per a jueus com per a cristians. En occident és reconeguda l'obra d'Alfons X de Castella, principalment un compendi de coneixement d'origen musulmà, doncs els continguts islàmics referents al Xatranj i altres jocs foren força extensos, principalment d'escriptors d'origen persa.
Ja arribat el segle XIII, París fou la primera ciutat en tenir un gran intercanvi comercial de manuscrits, amb els productors de manuscrits encarregats de fer llibres específics per a persones específiques. París tenia una gran població de persones riques alfabetitzades, suficient per donar suport a les persones que produïen els manuscrits. Aquesta època medieval va marcar el canvi en la producció de manuscrits dels monjos en els monestirs als llibreters i escribes que vivien del seu treball en les ciutats. En el segle XI i XII els escacs varen popularitzar-se entre monjos, la noblesa i el clergat, però en el XIII existeixen referències del seu ús per soldats de les croades, sent així un factor més per a l'arribada del joc als mercaders rics i professionals cultes que començaren a aparèixer en les ciutats.
Els segles XIII i XIV portaren un canvi profund a les biblioteques medievals. Apareixen les universitats, i les biblioteques universitàries, tot i que no arribaren a tenir una veritable importància fins al Renaixement. Les col·leccions privades de llibres prengueren un gran increment. A Itàlia, els primers humanistes, Petrarca (1304-1374), Boccaccio (1313-1375) i, especialment, Poggio Bracciolini (1380-1459), recorregueren les antigues abadies i es relacionaren amb els mercaders d’orient a la recerca de texts clàssics grecs i llatins.
-
Immigració europea en terres islàmiques
Moltes ciutats islàmiques eren grans centres de coneixement i benestar, a més d'existir gran tolerància religiosa, de manera que eren habituals els viatges a Damasc, Bagdad, i Còrdova. Els podríem considerar viatges culturals, i el benestar d'aquestes ciutats incitava a molts a fixar la residència, donant-se el cas de freqüents conversions a l'islam de cristians immigrants; un senzill fenomen d'immigració cultural i econòmica a les ciutats riques, cultes i desenvolupades de l'islam.
En el segle X, en temps del califa Abd-ar-Rahman III (891 - 961) i del seu fill Al-Hakam II (915 - 976), al-Àndalus gaudí d'un esplendor econòmic i cultural, amb centre en Còrdova, sense precedents. Hi va haver un alt grau de tolerància de manera que filòsofs, erudits, artistes i científics de diverses procedències, ingressaren en les seves corts. Al-Hakam II creà en Còrdova la biblioteca que fou la més important i rica d'Europa. Els traductors traduïren milers d'obres gregues i llatines a l'àrab. El califat, convertit en un important estat a la fi del regnat d'Abd-ar-Rahman III, va mantenir relacions diplomàtiques amb l'imperi bizantí i el Sacre imperi Romanogermànic. El califa mantingué una delegació permanent en Bagdad per copiar o adquirir qualsevol volum que pogués ser publicat, i també mantenia relacions amb les delegacions de Constantinoble, Alexandria o Damasc, ciutats també molt riques en cultura, que li permeteren seguir enriquint la biblioteca de Còrdova.
Durant els segles XI i XII, molts erudits cristians viatjaren a terres musulmanes per aprendre ciències. Exemples destacats són Leonardo Fibonacci de Pisa (1170 – 1250), important matemàtic, i Adelard de Bath (1080 – 1152) que va fer traduccions al llatí de moltes obres científiques àrabs importants, incloent antics textos grecs que només existien com a traduccions a l'àrab, i foren així introduïdes en Europa. Un altre cas fou Constantí Africà (1017 - 1087), un dels introductors de la medicina àrab a Europa. En els segles XI al XIV nombrosos estudiants europeus van assistir a centres musulmans d'ensenyament superior, similars a les universitats occidentals.
-
Pelegrinatge
Un altre motiu dels cristians per les visites a terres islàmiques foren els pelegrinatges a Terra Santa, Palestina. Constantí I en el 330 traslladà a Bizanci la capital de l'imperi, i construí llocs de culte cristià en Jerusalem, com l'Esglèsia del Sant Sepulcre. En el 603, el papa Gregori I encarregà la construcció d'un hospital en Jerusalem, que era part de l'imperi romà d'Orient, per a atendre i cuidar als pelegrins cristians en Terra Santa (un hospital llavors era una mena d'alberg). El l'any 614 l'imperi sassànida conquerí Jerusalem, fins ser reconquerida en 629 per l'emperador Heracli, pero la Jerusalem bizantina finalment fou conquerida pels àrabs en 638. En l'any 800, Carlemany va ampliar l'hospital de Jerusalem, i li va afegir una biblioteca.
Des del segle IV s'establiren noves rutes de peregrinació travessant les terres de l'imperi romà d'Orient, com a part dels pelegrinatges a Terra Santa. Aqueste rutes no havien estat comuns fins llavors, doncs els cristians havien estat perseguits. Aquestes rutes durant molts segles representaren un flux cultural important que travessava Constantinoble. Més tard, finalitzant el segle XI, aquestes rutes s'aprofitaren per a les croades.
Un altra peregrinació important foren les rutes romees, per arribar a Roma. Varen tenir diferents variants, amb la facilitat d'existir sovint encara les vies romanes, incloent ponts per travessar els passos dels rius més difícils.
Com es pot llegir en l'apartat de Castella i Lleó, també la peregrinació pel camí de Sant Jaume comença a ser una ruta cultural important per a Europa des del segle XI. Contribueix a la comunicació entre monestirs, i des del segle XII és ja una ruta freqüentada també per la noblesa.
És en general en el segle XI quan es comencen a reprendre les activitats comercials de llarg abast, limitades en Europa fins llavors a les activitats dels musulmans, les activitats marítimes de l'imperi romà d'Orient i les activitats dels vikings, activitats que foren guerreres en l'oest, però més comercials en l'est. Les rutes de pelegrinatge començaren a ser protegides pels reis de la cristiandat, afavorint que fossin aprofitades per al comerç.
-
L'església
L'emperador Justinià va tancar l'Acadèmia neoplatònica i les escoles d'Atenes en una ordenança adoptada l'any 529 que prohibí
ensenyar filosofia
,explicar les lleis
ijugar als daus
. Tot i que els escacs no arribaren a Pèrsia abans d'aquesta data, i per tant, els escacs no eren coneguts encara en l'imperi romà d'Orient, la prohibició podria haver retardat la seva entrada a Bizanci.Les prohibicions de Justinià anàven dirigides contra les perilloses filosofies que
justificaven
el politeísme, i la seva intenció probablement fou vincular la filosofia amb les apostes, el joc i lamala vida
, per guanyar força de raó i suport al seu edicte. Potser els erudits que l'edicte va expulsar van conèixer els escacs de primera mà, doncs foren acollits en Pèrsia per Cosroes I.En occident, alguns, com ara San Pere Damiani (segle XI), acusen els escacs de ser deshonestos, absurds, libidinosos, i una distracció de les obligacions per als clergues. Durant les croades fou una afició que es va difondre entre els soldats, però algunes veus començaren a criticar-ho, i aviat es considera una distracció poc apte pels soldats en temps de guerra, i es dicten nombroses prohibicions.
En 1283 Alfons X va redactar el
Llibre dels jocs d'escacs, daus i taules
. L'actitud de tolerància i exprés suport regi cap als jocs d'atzar convertiren les tafureries en llocs d'immoralitat, i degueren provocar incalculables danys econòmics en una infinitat de famílies, decidint tancar-les en totes les localitats de Castella; el joc, en l'època, resultava ser un autèntic problema. Les comdemnes de l'esglèsia resultaven ser perfectes justificacions per a reis i governants, que sovint buscaven establir l'ordre. Des de finals del segle XIII, els interessos reials, per la pèrdua dels impostos a les tafureries, podien ser contraris a les prohibicions, i de vegades es definien excepcions per a tafureries protegides per dret reial.Un altre motiu de reticència als escacs en occident pot haver estat el seu origen musulmà. En 1095, tot acabant el segle XI, hi va haver la declaració de guerra santa (les croades) pel papa Urbà II, com a resposta a la petició de l'emperador romà d'Orient, Aleix I Comnè, demanant ajuda militar contra els seljúcides, poble d'origen turc. Ja corrien veus criticant els escacs com a entreteniment poc apte per als soldats, i el motiu no és clar, però l'Ordre dels cavallers del Temple van tenir prohibició de jugar a escacs, dictada per San Bernard de Claraval en 1128.
Tot i les prohibicions, jugaven els clergues, els homes i dones de qualsevol nivell social i edat. Tothom es va lliurar a la passió dels jocs d'atzar, i els escacs eren un altre joc més, entre jocs de daus i naips.
- Segle VI: Justinià tancà l'Acadèmia neoplatònica (529), amb estrictes prohibicions a la filosofia i els jocs.
- 655 Islam: el Califa Ali Ben Abu-Talib reprovà el joc pel fet que les peces tenien figures d'ídols.
- 680: Interpretació de l'Islam prohibint els escacs, tot i que els mateixos Califes hi jugaven.
- Segle XI: Silvestre II (papa de 999 a 1003) podria haver estat un gran coneixedor dels escacs a través del Monestir de Ripoll de Catalunya.
- Segle XI: Gregori VI (papa de 1045 a 1047) gran aficionat als escacs.
- 1061: Pere Damià (1007-1072) escriu a Alexandre II (papa de 1061 a 1073) en contra dels escacs.
- 1093, poc després del Gran Cisma d'Orient (1054): l'Església oriental ortodoxa va condemnar als escacs. L'Església va erradicar els escacs a Rússia com a un vestigi del paganisme.
- 1115: l'emperador Aleix I Comnè (1048-1118, emperador des de 1081) n'era aficionat a jugar. Tot i això, encara va estar censurat a les esglésies fins a l'any 1125.
- 1125: En morir l'emperador, John Zonares, teòleg i historiador que
havia estat
capità de la guàrdia imperial Bizantina i secretari de l'emperador, emet una
directiva
prohibint els escacs (zatrikion) per ser
una depravació
, contrari al Cànon Apostòlic establert pel III Concili de Constantinoble.. - 1128: En San Bernard de Claraval, prohibeix els escacs en donar les regles als caballers templaris.
- Segle XIII: Innocenci III (papa de 1198 a 1216)
aficionat als escacs;
en el seu escut n'hi ha un escaquer amb una àquila. Escriu sobre els escacs
Quaedam Moralitas Scaccario
, un llibre de moral. - 1208: el bisbe de París, Odo Sully, prohibeix al clergat jugar als escacs.
- 1218: L'església prohibeix el joc en el concili de París.
- 1254: Mort d'Innocenci IV (papa de 1243 a 1254). San Lluis IX, rei de França, prohibeix els escacs als laics.
- 1255: L'església comdemna el joc d'escacs en el concili Biterrense.
- 1285: L'arquebisbe de Canterbury John Peckham (1220- 1290, arquebisbe des de 1279) prohibí els escacs.
- 1299: Es prohíbeix al clergat jugar als escacs.
- 1338: En Castella, les Corts de Burgos estableixen multes si es juga als daus o als escacs apostant diners.
- 1353: Peces i escaquers apareixen en els inventaris d'Innocenci IV (papa de 1243 a 1254).
- 1365: Carles V de França (1337 – 1380, regent des de 1356, i rei des de 1364) prohibeix els escacs, i la prohibició segueix amb Carles VI (1368 – 1422).
- 1551: el Tsar Iván IV (1530 – 1584), Iván el Terrible, de Rússia prohibí els escacs, i encara estaven prohibits en el segle XVII.
En occident les prohibicions es van donar particularment entre els segles XIII i XIV; la reacció fou una forta vinculació dels llibres d'escacs amb la
moral
, que ja trobem des d'Innocenci III, enQuaedam Moralitas Scaccario
– Certa moralitat dels escacs –, a inicis del segle XIII, però serà la línia que seguirien tots els escrits fins albirar el Renaixement en la segona meitat del segle XV, sent els escrits de Frai Jacobus de Cessolis (segle XIV) un cas força representatiu.No va ser fins el segle XVI, en temps de Pius IV, de la família dels Mèdici, coincidint amb el Concili de Trento i l'estada en Roma de Ruy López de Segura, llavors el millor jugador d’escacs castellà, que es pot considerar definitivament un canvi en la relació de l'església en vers als escacs, després de 500 anys.
-
Croades
Des del final del segle XI fins al segle XIII es donà el fenomen de les croades, campanyes militars, pelegrinatges armats i establiment de nous regnes cristians, que també tingueren l'efecte indirecte d'intercanvis culturals, però el caràcter forçat determinat per les circumstàncies els acosta més als botins de guerra; sovint les peces d'escacs de cristall de roca o d'ivori es feien servir com a embellidors d'altres peces, i, tot i existir referències, no s'ha trobat cap joc de peces amb gemmes precioses.
Malgrat que molts nobles viatjaren a les terres de Palestina, el fenomen frenà els intercanvis que generaven el comerç i l'immigració cristiana pacífica a terres de l'islam. Així i tot, fou fonamental pel restabliment del comerç internacional, tanmateix, facilità l'acostament a alguns elements de la cultura islàmica; per exemple, s'expliquen històries de soldats que juguen a escacs en els seus temps lliures, indicant que els escacs ja eren un joc popularment conegut, i la guerra contribuí a la seva difusió.
També s'ha de recordar que la rutes de les croades cap a Palestina generalment travessaven l'imperi romà d'Orient i Constantinoble.
Les relacions entre els europeus occidentals (llatins o francs en la nomenclatura de l'època) i els europeus orientals (grecs) s'havien complicat des del Gran Cisma d'Orient iniciat el 1054, just abans de l'inici de les croades. A partir d'aleshores els occidentals s'havien mostrat hostils als orientals, tal com es va evidenciar durant la Primera, Segona i Tercera Croada. Aquestes relacions es van deteriorar encara més el 1182 (just abans d'iniciar-se la Tercera Croada), quan tots els estrangers de Constantinoble havien estat massacrats i els comerciants venecians havien estat expulsats pels emperadors bizantins de la dinastia Àngel.
Primera Croada (1096 - 1099)
Aprofitant la crida d'auxili de l'emperador bizantí Aleix I Comnè, el papa Urbà II va exposar la necessitat que els cristians d'Occident es comprometessin a una guerra santa contra els turcs, que estaven exercint violència sobre els regnes cristians d'Orient i maltractant als pelegrins que anaven a Jerusalem, i la conquesta de l'anomenada Terra Santa.
En la primera croada, aparegué el fenòmen de la croada popular, mobilitzant unes 100_000 persones humils, homes, dones i nens, responent a la crida papal. Tot i la pràctica aniquilació de la totalitat dels 30_000 croats que varen travessar el Bòsfor auxiliats pels vaixells que els hi proporcionà l'emperador Aleix I Comnè, alguns altres arribaren a Constantinoble o a dominis de l'imperi romà d'Orient sense finalitzar el viatge, estrenyent així el contacte de francesos, alemanys i italians amb la cultura de l'imperi d'Orient.
En la croada dels prínceps, destacaven les forces normandes, que recentment havien estat en conflicte amb l'imperi d'Orient en territoris de la península italiana, per la qual cosa l'emperador desconfiava d'ells. No obstant això, aquesta croada, molt més organitzada, va aconseguir conquistar gran part de Anatòlia, Líban i Jerusalem, sent aquesta primera croada l'única bèl·licament reeixida, encara que només una mínima part va anar retornada a l'imperi romà d'Orient.
Quarta Croada (1202 - 1204)
En 1202 la República de Venècia havia enllestit els preparatius de la croada que tenia per fi atacar directament el cor del món islàmic de l'època, la ciutat del Caire, per encàrrec papal. Però molts embarcaren en altres ports, a més que només participaren 12_000 homes, en comptes dels 33_500 homes pressupostats. Venècia exigí la totalitat del pagament compromès, 85_000 marcs de plata, però croats tan sols pogueren recaptar-ne 51_000. Això els deixà en un estat de summa pobresa, i un desastre econòmic també per als venecians, que havien aturat el seu comerç durant tot un any per preparar l'expedició. La proposta fou canviar l'objectiu, i que els croats paguessin els seus deutes capturant el port de Zadar, situat a Dalmàcia.
Aquesta ciutat ja havia estat dominada econòmicament per Venècia durant el segle XII, però el 1181 s'havia rebel·lat i cercà la protecció del rei d'Hongria i Croàcia. Però el rei d'Hongria també era catòlic i a més s'havia ofert, almenys de manera teòrica, a participar ell mateix en la croada.
Els croats pactaren amb el príncep germà de l'emperador i arribaren a un acord per ajudar-lo a derrocar al seu germà. El nou emperador, Aleix IV Àngel s'adonà que no tenia riquesa suficient per pagar el pacte, tot i la destrucció que va dur a terme d'icones romanes d'Orient i romanes valuosíssimes per poder extreure'n l'or i l'argent. Els croats, insatisfets, van provocar disturbis, i es va cremar gran part de la ciutat.
Finalment els grecs assassinaren a Aleix IV Àngel, i el nou emperador Aleix V Ducas negà el pacte amb els croats i venecians, que saquejaren Constantinoble. Segons un tractat prearranjat, l'imperi es distribuïa entre Venècia i els líders de la croada, i s'establia l'Imperi Llatí (1204), que durà fins que Constantinoble fou reconquerida per l'imperi romà d'Orient el 1261, que tinguè el nom d'Imperi de Nicea fins reconquerir Constantinoble.
-
El comerç
En l'Alta edat mitjana, abans de l'any 1000, Europa era un territori assolat pels desordres polítics i per la manca de seguretat, amb una economia de subsistència i poca circulació de mercaderies. El comerç era principalment un fenomen local sense rutes de llarg abast, quedant aquestes activitats en mans de l'imperi romà d'Orient, que traficava per mar, i sobretot del món musulmà. Els mercats urbans començaren a animar la vida econòmica interior a partir dels segles IX i X, i des del segle XI les primeres fires incrementaren el comerç interior i exterior. Es va incrementar notablement la capacitat adquisitiva dels sectors més poderosos, els quals van sentir-se atrets pels productes de luxe procedents de l'Orient.
Els pelegrinatges i les croades tindrien un paper molt important en aquest renaixement comercial que es manifestaria amb l'ampliació i renovació de rutes i del volum, nombre i qualitat de les mercaderies, amb l'aparició de les primeres associacions armades de mercaders, i amb la de noves fires i mercats fixos.
A més de les rutes marítimes, en l'Europa continental existeixen algunes rutes terrestres i fluvials, moltes de les quals es pensa es remunten a Carlemany, tot i que no existeixen constàncies escrites anteriors al segle XI, quan resultaren de gran importància en la renaixença otoniana, el creixement de les repúbliques marítimes de la península italiana, i el pre-renaixement gòtic del segle XII.
Secció: Martin Jad Mansson ens ofereix un excel·lent mapa detallat de les rutes comercials en la Plena Edat Mitjana, entre els segles XI i XII. En el detall d'aquesta secció detallem algunes d'aquestes rutes.
Rutes de comerç
-
Ruta de la seda
La ruta de la seda comunicava orient amb Constantinoble, Alexandria i altres ports de l'imperi bizantí a través dels sogdians de Samarcanda. Amb la conquista musulmana de de Transoxiana (segle VII i VIII) aquest comerç quedà sota control dels musulmans, relegant l'imperi romà d'Orient a segon lloc. En el segle XIII la ruta quedà en mans de l'imperi mogol de Genghis Khan fins a final del segle XIV. Probablement podem datar en el segle XIII el final de l'edat d'or de l'Islam, quan Genghis Khan acabà amb el califat Abbàssida en el setge i destrucció de Bagdad (1258). En el segle XV la ruta de la seda hi era en mans de l'imperi Timúrida.
Des del segle XI Bizanci retrocedia davant els turcs seljúcides perdent tota Anatòlia. En el segle XII va recòrrer a les Croades per combatre els turcs, però en la Quarta Croada els croats van prendre Constantinoble, creant l'imperi Llatí de Constantinoble que durà cinquanta set anys fins que l'emperador d'Orient va reprendre la ciutat. En el segle XIII arribaren els mongols, que varen invadir de nou gran part d'Anatòlia. Amb la caiguda de l'imperi mogol, fou l'imperi Otomà, hereu de l'imperi seljúcida, qui finalment va prendre Constantinoble (1453).
Variant marítima de la ruta de la seda
L'islam també va establir la seva presència a la costa sud-est d'Àfrica en el segle IX, quan els comerciants bantus establerts a la costa van aprofitar les xarxes de comerç de l'Oceà Índic, col·laborant en la formació de la identitat Suahili. Això donà lloc al corredor Suahili, que des de Zanzíbar va estendre una xarxa comercial per la costa oriental africana, i, aprofitant els monsons de l'Oceà Índic, una variant marítima de la ruta de la seda. Aquest corredor Suahili era una provisió important d'or, ivori, i cristall de roca per a les terres musulmanes, amb un evident impacte en la disponibilitat d'ivori de l'època. També s'importaren diamants, pells i esclaus.
Radhanites
Els Radhanites eren comerciants jueus de l'Edat mitjana. Van dominar el comerç entre el món cristià i el musulmà entre 600 i 1000 de l'era cristiana. Les rutes comercials obertes sota l'Imperi romà van continuar sent utilitzades durant aquest període en gran part gràcies als esforços d'aquests mercaders. La seva xarxa comercial cobria la major part d'Europa, Àfrica del Nord, el Pròxim Orient, Àsia central i una part de l'Índia i de la Xina.
Parlaven àrab, persa, grec, franc, espanyol i eslau. Viatjaven d'oest a est i d'est a oest, parcialment per terra, i parcialment per mar, aprofitant les rutes de la seda, i també rutes més curtes, d'intercanvi entre cristians i musulmans.
Les dificultats que es trobaren des del segle X, amb la caiguda de la dinastia Tang en 908, el col·lapse de l'estat khazar uns seixanta anys més tard i el posterior sorgiment des de mediats del segle XI dels estats expansionistes turc-perses de la dinastia Seljúcida, poc tolerants a altres religions, provocaren mica en mica un canvi en l'enfocament del negoci, cap a la banca.
Probablement la religió judia del poble khazar, que s'estima es convertiren a inicis del segle VIII, tingui relació amb el contacte amb comerciants radhanites, sumat a les circumstàncies de la posició intermitja dels khazars entre l'Islam de Pèrsia i el cristianisme de l'Imperi Bizantí, junt amb la
tolerància
a lesreligions del llibre
del Califat Omeia. -
Rutes de l'imperi romà d'Orient
El comerç de l'imperi romà d'Orient era fonamentalment marítim, amb importants ports: Constantinoble, Atenes, Tessalònica, Venècia, Gènova, Pisa, Alexandria, Trípoli, Beirut, Tiro... Els àrabs es van expandir a costa dels imperis Bizantí i Persa. En el segle VII van prendre Síria, Pèrsia, Egipte i Líbia, i en el segle VIII Cartago (Tunis), la península ibèrica, i Samarkanda. Les repúbliques marítimes italianes, inicialment la República de Venècia i la República d'Amalfi, abdues remanents de les possessions italianes de l'imperi romà d'Orient desprès de la invasió dels longobards, tingueren relacions comercials amb el món islàmic: el califat de Còrdova, el califat Abbàssida i el califat Fatimita. Inicialment aquestes repúbliques eren una part del comerç marítim de l'imperi romà d'Orient, però amb el temps anaren agafant independència: Venècia fou independent des del segle IX, amb gran independència ja des del segle VIII, i Amalfi, obtinguè la independència a mitjans del segle X.
A partir del segle X, la decadència de Bizanci va deixar el control del comerç amb Orient a mans de ciutats mediterrànies. Algunes encara eren part de l'imperi romà d'Orient, com Venècia, Amalfi (Nàpols), Ravenna o Ancona; altres ja pertenyien a les conquestes longobardes, posteriorment part del Sacre imperi Romanogermànic, com Gènova o Pisa; però també amb el temps aparegueren altres ports d'importància en altres llocs de la Mediterrània, com Marsella o Barcelona. Des d'aquestes ciutats es distribuïen les mercaderies cap a l'interior del continent, connectant amb les ciutats de Constantinoble, Antioquia, Alexandria, Tessalònica, Trípoli, Beirut o Tiro, que tenien connexions amb la ruta de la seda. Així es va iniciar un canvi fonamental: els bizantins i els àrabs començarien a ser desplaçats com a intermediaris en el comerç entre Orient i Occident. Des de finals del segle XII i principis del XIII, els ports de la península itàlica dominarien la Mediterrània oriental practicant el comerç amb Bizanci i, alhora, mantenint relacions comercials amb l'islam. Venècia tinguè l'hegemonia en l'activitat comercial.
-
Rutes de la península ibèrica
En la península ibèrica, Còrdova, emirat en el segle IX, i califat en el segle X, fou un centre de molta importància fins la disgregació en els regnes de taifes en el primer terç del segle XI. La influència del Califat sobre els regnes cristians del nord va arribar a ser tal que entre 951 i 961, els regnes de Lleó i Navarra, i els comtats de Castella i el Barcelona li rendien tribut.
Sembla que en aquests primers segles una ruta unia Catalunya amb Flandes per terra, i potser també per mar fins a Provença i després per terra; una altra ruta marítima i potser també terrestre comunicava Catalunya amb l'Espanya islàmica. En canvi, les rutes per l'oest amb Baiona i Bordeus o Tolosa de Lenguadoc foren pràcticament inactives, fins que en el segle XI el camí de Sant Jaume va prendre importància.
La pelegrinació pel camí de Sant Jaume començà en el segle IX, tot i que els regnes de Lleó, Castella i Navarra es mentingueren practicament aïllats d'Europa fins a inicis del segle XI. Però és també justament en el segle XI que els pelegrinatges a Roma, Jerusalem i Santiago de Compostel·la prenen força, i el camí de Sant Jaume rebrà suport de nobles i reis, millorant calçades, construint ponts i hospitals, i fent altres millores.
Els pelegrins viatjaven en grups per a protegir-se, incorporant-se mercaders en aquests grups. Ja en el segle XII s'establiran normes per a protegir als pelegrins, i es crea l'Orde de Sant Jaume. És a partir del segle XII que el camí pren màxima importància a nivell europeu. El camí de Sant Jaume era la continuació natural de la via Règia, la via principal de comerç terrestre europea d'est a oest, i la ruta de pelegrinació provocà que s'obriren moltes variants europees millorant així les rutes de comerç i comunicació.
En el segle XI els regnes de taifes tingueren relacions comercials i polítiques amb les repúbliques italianes, principalment Gènova, Pisa i Venècia; les relacions comercials d'aquestes repúbliques s'estenien a tots el ports importants del mediterrani, actuant com a pont amb les dominacions musulmanes: Tunis, Trípoli, Beirut, Alexandria, Tiro, Antioquia... però també amb l'imperi d'Orient: Atenes, Tessalònica, Constantinoble...
A Catalunya, les primeres drassanes apareixen al segle X a l'Empordà, i les construïdes pel califa de Còrdova a Tortosa. En Barcelona, la costa del Poble Sec fou emprada habitualment fins al segle X com a port natural de la ciutat. La mateixa ciutat disposava d'un port, possiblement al petit estuari de la desembocadura del torrent del Merdançar (Riera de Sant Joan, actualment Via Laietana), i els vaixells hibernaven a la platja oberta que estava entre el Puig de les Falsies (a l'actual Pla de Palau) i el Convent de Santa Clara de Barcelona (a l'actual Parc de la Ciutadella). Inicialment va haver-hi una grada a la platja per la construcció i reparació de vaixells, i a principis del segle XIII ja es construïen vaixells en unes noves drassanes, prop de la muntanya de Montjuic.
La presència de jueus andalusins a la Barcelona dels segles X i XI suggereix que els contactes comercials es mantenien amb el món musulmà de la península, i probablement actuant de pont entre aquest món musulmà marítimament amb el Llenguadoc, i per via terrestre amb altres indrets d'Europa. La importància del comerç naval a Barcelona va anar creixent durant el segle XII, arribant a tenir un port d'un gran èxit comercial en el segle XIII, incorporant-se València i Mallorca, aquesta última amb una important tradició comercial heretada de la seva etapa musulmana.
Catalunya tenia la comunicació amb Europa senzilla, amb l'opció de viatjar per terra, amb els Pirineus poc elevats en la costa, en la província de Girona, que permetien connectar l'antiga via Augusta amb la via Domícia cap a Nimes, Beziers i Narbona, amb la possibilitat de remuntar el riu Roine, o pujar els Alps i passar el coll de Montgenèvre fins a Torí, o fins i tot anar cap a Lausana pel Gran San Bernard. Però també existeix una senzilla ruta per mar fins al riu Roine amb vaixell, sense cubrir gaire distància, i el riu Roine permet una gran connectivitat. També en Catalunya, la vall natural de la Cerdanya, vall del riu Segre, permet travessar els Pirineus amb facilitat, connectant l'Urgell amb el Llenguadoc, i, a diferència d'altres passos del Pirineu, és transitable gairebé tot l'any.
-
Vies imperials, romees i fluvials
La Via Regia va ser una ruta medieval que travessava d'est a oest el territori de l'imperi Romanogermànic. Va tenir protecció reial per als viatgers i comerciants entre el segle XIII i el XIV. No era una via homogènia, sinó un conjunt de camins que transcurrien entre ciutats. El recorregut, des del camí de Sant Jaume, Burdeus, Poitiers, Tours, Orleans, París, Reims, Frankfurt. Des de Frankfurt la branca oest anava a Aquisgrà, Brusel·les i Bruges, i cap a l'est Leipzig, on es creuava amb la Via Imperii, Breslau, Leòpolis i Kíev, o bé, per Bielorussia, Vilnius (Lituània), Smolensk i Moscú.
La Via Imperii transcurria des de Roma, Florència, Venècia i Verona, Trento, travessant els Alps per Brenner fins a Innsbruck, Nuremberg, Leipzig, Wittenberg, Berlín, i arribava al mar en Szczecin (Polònia).
La Via Francígena, el camí dels Francs quan es caminava cap al nord, també coneguda com a via Romea quan es caminava cap al sud, va ser la principal ruta de pelegrinatge cap a Roma des del nord. La via Francígena pròpiament dita prové d'un itinerari desenvolupat pels llombards en el segle VII, i discorre a Itàlia entre Vercelli i Roma. La continuació des de Vercelli fins a Cantèrbury documentada des del sigle X, sería una de les diverses Vías Romeas que han existit en Europa, utilitzades pels pelegrins per anar a Roma. Vercelli encamina cap a Torí, travessant els Alps pel Gran San Bernard, Lausana, Champagne, Reims, i en Calais travessar el canal per arribar a Canterbury.
Altres Vies Romeas podien permetre prendre des de Lausana la ruta per anar cap al nord, prenent la vall del Rin a Basilea. Des del Rin, remuntant un modest afluent del Rin, el riu Lahn, o bé per via terrestre des de Frankfurt, es pot arribar a Marburg, i després es pot seguir, per via terrestre, fins a Paderborn i Stade (prop d'Hamburg). També, en comptes del Gran San Bernard, es podia anar des de Torí pel Coll de Montgenèvre, seguint l'antiga via Domícia que segueix el riu Durance per Briançon i Gap, on llavors es podia tombar cap a Valença, Liò, Troyes i París, o seguir la via Domícia per anar a Ambrun, Nimes, Beziers i Narbona, enllaçant amb la via Augusta en els Pirineus. Aquestes últimes rutes no es troben indicades en el mapa de Martin Jad Mansson.
El Roine
Per via fluvial, el Roine permet ser remuntat comunicant Arles, Avinyó, Valença i Lió, on es pot fer servir el riu Saona, i amb un transport terrestre es pot arribar al riu Yonne, afluent del riu Sena, per arribar a París, o alternativament, seguir la via terrestre, cap a les ciutats de Troyes, Reims i Bruges. Aquestes rutes del Roine permetien la fàcil comunicació amb el nord d'Europa des dels ports de Gènova, Pisa, Marsella o Barcelona. Aquestes rutes, junt amb la ruta pel pas del Mont Cenis que permetia la comunicació des de Gènova, travessant per Torí cap a Lió, o la via Francígena, travessant els Alps pel Gran San Bernard, es dirigien cap a Bruges, París i Reims. En la província de Champagne, en els segles XII i XIII preneren importància les fires, probablement com a conseqüència d'aquest nus de comunicacions.
El Rin
El Rin connectava en Basilea amb les vies que arribaven fins a Suïsa, després de travessar el pas del Gran San Bernard des de la plana Padana, partint de Venècia o de Milà. Travessa Estrasburg i Magúncia, on s'ajunta el seu afluent navegable Main, que travessa Frankfurt molt poc abans d'arribar al Rin. El Rin mig connecta Colònia i Bohn. La desembocadura en la mar del Nord forma un delta conjunt amb els rius Mosa (que neix a França, i travessa Xampanya, les Ardenes i Maastricht) i el riu Escalda (que neix a França i travessa Ambers), formant el delta del Rin-Mosa-Escalda; tots tres rius són navegables, sent una important confluència de comerç i intercanvi en el nord d'Europa.
Ja des de temps de Carlemany va existir el projecte de fer un canal per connectar el riu Main, afluent navegable del Rin, amb el riu Danubi, però aquest projecte, iniciat en temps de Carlemany, no es va fer realitat fins a l'any 1992. El Danubi era fronterer i dominat pels àvars, que va expulsar d'Austria Carlemany. Els àvars compartien espai en la part baixa del riu amb magiars (húngars) vinculats amb els khàzars, protobulgars, i també altres pobles turquesos; era una zona de conflictes, pacificada per Carlemany en la zona alta del riu, des d'Austria, però patia molts conflictes amb l'imperi romà d'Orient, fronterer pel sud en el tram més baix del riu.
L'Elba
El riu Elba també és navegable, i de molta importància per la regió de Saxònia. La desembocadura és en Hamburg, i uneix també les ciutats de Magdeburg i Bardowick. El seu afluent navegable, el riu Saale, travessa la ciutat de Halle, i a Leipzig arriba l'Elster Blanc, afluent del Saale. Un altre alfuent important de l'Elba és el Vltava, que travessa Praga.
L'Elba va delinear les parts orientals d'Alemanya, on la servitud era més estricta, va prevaler més temps, i els senyors feudals van tenir propietats més grans que en l'oest. La conca de l'Elba va ser essencial per a l'èxit d'Hamburg i de la Lliga Hanseàtica.
-
Comerç a la mar Bàltica
L'illa de Gotland, al sud de Suècia tenia gran tradició comercial. Durant cent anys els vikings russos van navegar sota la bandera de Gotland a Nóvgorod, arribant els comerciants de Visby a establir sucursals a la ciutat russa. Els escandinaus van liderar el comerç internacional en la zona de la mar Bàltica abans de la Lliga Hanseàtica, establint importants centres comercials en el segle IX de la nostra era, com ara Birka, en l'illa de Björkö, a Suècia, o Hedeby i Schleswig, ambdues en el sud de la península de Jutlàndia, doncs permetien fer una drecera per terra entre la mar Bàltica i la mar del Nord, per no rodejar la península per mar. La ciutat de Visby, en l'illa de Gotland funcionava com al principal centre comercial en la mar Bàltica abans de La Hansa. En els segles XII i XIII en Alemanya es van crear moltes noves ciutats en les costes de la mar Bàltica, com Lübeck, Rostock o Wismar, que, per protegir-se del saqueig, es van agrupar. Per una altra banda, en 1157 els mercaders de la ciutat de Colonia obtingueren privilegis per comerciar a Londres. De aquesta manera, a inicis del segle XIII, mercaders alemanys establerts a l'illa de Gotland van constituir Lliga Hanseàtrica (La Hansa) integrada per Colònia i vint-i-nou ciutats més. L'associació mercantil obtingué importants privilegis comercials, especialment a Anglaterra, al comtat de Flandes (Bruges) i a Rússia. La Ciutat Lliure de Lübeck acabà sent el centre més poderós de l'agrupació, que en 1241 signà un tractat amb Hamburg per compartir el control de la ruta entre la mar Bàltica i la mar Negra (Ruta de l'ambre), i la unió Lübeck-Hamburg signà en 1252 tractats comercials amb Flandes.
Ruta de l'ambre
La ruta de l'Ambre és una ruta comercial europea que unia els territoris de la mar Bàltica, des de prop del mar del Nord fins a Nóvgorod i la desembocadura del río Nevà, on actualment hi és San Petersburg, amb Itàlia, Grècia i Egipte, per transportar l'ambre, usat principalment per a ornaments de luxe. La ruta combinava transport terrestre (amb una calçada pavimentada pels romans) i fluvial (a través dels rius Dnièper i Vístula, principalment) i va iniciar-se ja en la prehistòria.
Volga i Dniéper: Rutes dels khazars i varegs
La ruta comercial dels varegs als grecs i la ruta comercial del Volga van permetre mantenir una comunicació entre el Rus de Kíev els països escandinaus i de la mar Bàltica amb el mar Negre, l'imperi romà d'Orient, Pèrsia i Mesopotàmia. La ruta dels varegs als grecs feia servir el riu Dniéper per arribar al mar Negre, en tant que la ruta del Volga seguia el riu per les terres dels khazars, la mar Càspia, i permetia arribar fins a Bagdad. Aquestes rutes les practicaren primer els khàzars, i posteriorment els varegs, vikings de Suècia.
És gran la importància d'aquestes rutes per la difusió dels escacs, doncs va ser el camí d'introducció en Rússia, i quasi amb total seguretat a Escandinàvia, i des d'allà a les illes britàniques. A més, existeix constància que els escacs arribaren per aquesta ruta des de Pèrsia abans de l'arribada de l'Islam, presentant una visió diferent al Xatranj dels musulmans.
-
-
Península ibèrica: Castella i Lleò
Fou, sense dubtes, la península ibèrica la principal porta d'entrada del Xatranj en Europa, com a conseqüència de la presència musulmana en la península des de començaments del segle VIII fins a finals del XV. Tot i això, s'ha d'entendre que en els segles IX, X, i gran part del segle XI, el contacte dels regnes cristians de la península amb la resta d'Europa fou generalment llunyana per a un fluid intercanvi cultural.
Practicament fou amb la mort d'Almansor i l'aparició dels Regnes de Taifes quan començaren els tímids contactes europeus de Sanç III de Pamplona, a finals del segle X i inicis del segle XI. Anteriorment, la resistència àstur i vascona hi era en un aïllament que fins i tot es mantenia culturalment separada del món islàmic, els seus enemics.
El Camí de Sant Jaume fou un punt important per als intercanvis culturals amb Europa, però l'inici a nivell europeu es pot datar en el segle X, amb la peregrinació d'alguns clergues i bisbes. La gran expansió i popularització es dona en el segle XI, coincidint amb un entorn polític més favorable després de la mort d'Almanzor, i es comença la construcció d'hospitals i millores dels camins i calçades. La construcció de l'actual catedral de Santiago es va iniciar en 1075, l'última pedra va ser col·locada en 1122 i la catedral va ser consagrada en 1128.
A final del segle XI el regne de Castella incorpora Toledo, que ja en el segle XII esdevindrà un important centre cultural, coincidint amb el suport de les autoritats al Camí de Sant Jaume protegint els pelegrins. En el segle XIII ja existeix una gran infraestructura associada al Camí, l'afluència de nobles s'incrementa, i el retorn cultural cap a la península ja és força significatiu. Després d'uns primers anys de convivència religiosa, amb l'apropiació dels escrits àrabs l'Escola de Traductors de Toledo creà a començament del segle XII un centre cultural de molta importància per a tota Europa. Aquest centre arribà al seu clímax en el segle XIII, amb Alfons X, qui feu una gran recopilació del coneixement islàmic dels escacs, probablement coneixement d'origen persa, incorporant moltes aportacions castellanes.
Així, són els segles XII i XIII el gran moment cultural de Castella i Lleó , sent principalment a llarg el segle XIII que l'obra generada per l'Escola de Traductors de Toledo cobra rellevància. De fet, tot i haver-se tancat després de la mort d'Alfons X, la importància dels seus treballs es mantindrà en els propers segles.
-
Península ibèrica: Catalunya i Aragò
A començament del segle IX, durant l'època de les invasions àrabs, l'imperi de Carlemany creà els comtats de Catalunya i Aragó com a comtats fronterers per a evitar invasions musulmanes; foren el que s'anomenà la
Marca Hispànica
, tot i que eren un conjunt de comtats que mai tingueren una entitat política comuna. En realitat, el regne de Pamplona mai no va ser dominat, ni pels visigots, ni pels musulmans. El comtat d'Aragó esdevingué regne després de l'unió amb el regne de Pamplona, alliberant-se primer del vassallatge franc, i a començament del segle XI del vassallatge de Pamplona. Catalunya s'alliberà del vassallatge dels francs començant el sistema hereditari amb Guifré I, i tot començant el segle X, el seu fill Guifré II ja no presta vassallatge als francs.Trobem en Catalunya les primeres referències a fitxes d'escacs de cristall de roca, esmentades en el testament d'Ermengol I d'Urgell, redactat en ocasió de l'expedició militar dels catalans contra Còrdova en 1010, que resultà en el saqueig de la ciutat. En 1056, en el testament d'Ermessenda de Carcassona també es referencien unes altres fitxes d'escacs de cristall de roca.
A més es dona el cas de l'existència de jocs de cristall de roca com els d'Àger, a la comarca de la Noguera de Catalunya, i diverses constàncies documentals en altres llocs: el monestir de Santa Maria de Ripoll, en Girona (inventaris de 1008, 1047, 1066 i Segle XII), els escacs ja perduts de la catedral de Roda de Isàvena, municipi en la Baixa Ribagorça de l'Aragó, esmentades per un viatger del segle XIX i en un inventari de la catedral, i, finalment, unes altres fitxes són esmentades en l'inventari del monestir de San Andrés de Fanlo, en el Sobrarbe, província d'Osca, Aragó.
Hom no dubta de la introducció dels escacs en Catalunya des del món musulmà de la península, sent les hipòtesis més coherents de la procedència de les peces de cristall de roca el comerç, o bé els
regals diplomàtics
. També, de la mateixa manera, és fàcilment explicable la presència, més dispersa, en altres punts de la península, però des del segle IX, i sobretot en els segles X i XI, Catalunya era el camí terrestre natural que comunicava les terres musulmanes de Còrdova amb Europa.El monestir de Ripoll fou un important centre cultural, parcialment gràcies a la seva col·lecció de manuscrits, alguns d'ells perduts pel pas del temps, la majoria desapareguts en l'incendi que destruí la biblioteca del monestir en l'any 1835, i la major part dels còdexs ripollesos restants són conservats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. El monestir en l'any 979 disposava de 69 volums, el 1008 ja eren 121, que es van convertir en 246 a la mort de l'abat Oliba el 1046. La majoria d'aquests manuscrits es copiaven i es reproduïen en el propi scriptorium.
L'any 925 consta que el monestir va rebre una dotació de llibres per part del comte de Barcelona i la seva esposa. Durant l'època de l'abat Arnulf (948-970) es van realitzar nombroses còpies, la majoria de les quals eren traduccions d'obres àrabs de tractats de matemàtiques o astronomia. Aquestes relacions amb la cultura àrab es van consolidar durant el regnat d'Al-Hàkam II (961-976), al qual van visitar a Còrdova ambaixades de dignataris palatins i religiosos procedents de Barcelona. Segurament d'allà procedien alguns dels manuscrits dels que es van valdre a Ripoll.
A diferència dels
scriptorium
d'altres monestirs, a Ripoll es varen fer traduccions d'obres àrabs molt tempranament, i això, junt amb la localització geogràfica, el situava en una situació d'intercanvi cultural amb Europa i altres monestirs europeus. Per exemple, es conserva un còdex recopilació de tractats sobre el disseny teòric, aplicacions i mode de funcionament de l'astrolabi, i un altre còdex recopilació de diferents tractats musicals des de l'antiguitat tardana fins el segle XI, junt amb unbrevarium
per facilitar l'ensenyament de música. L'any 1070, i durant cent anys, el monestir va dependre, junt amb molts altres monestirs catalans, de l'abadia de Sant Víctor, en Marsella, i la pèrdua de la important biblioteca d'aquesta abadia molt rica en manuscrits antics, coneguda per un inventari de la segona meitat del segle XII, podria haver tingut relació amb alguns exemplars del scriptorium del monestir de Ripoll, i qualsevol còpia que pogués haver-ne tingut va desaparèixer en dispersar la biblioteca, probablement Giuliano di Pierfrancesco de'Medici, en la segona meitat del segle XVI. De qualsevol manera, el monestir de Ripoll va rebre molts danys en el terratremol de 1428, el més gran registrat a Catalunya que causà més de mil morts, i finalment la biblioteca fou incendiada en 1835 pel regiment espanyol delsTiradores de Isabel II
en la primera guerra carlista.L'existència de peces d'os i d'ivori, que es produeix en tot el territori de l'Europa occidental, són testimonis de la gran i ràpida difusió que tingueren els escacs, resultant de gran utilitat les seves datacions. En el cas concret de les peces d'artesania en cristall de roca d'Osnabrück, conèixer la seva procedència podria resultar de gran importància, pel fet que són peces musulmanes d'importació, i el camí recorregut per aquesta importació podria ser rellevant i esclarecedor per determinar el camí que va recòrrer el coneixement del joc.
Les nombroses referències als escacs molt tempranes en Catalunya segur que tingueren força influència posteriorment, quan entre els segles XII i XV el regne d'Aragó es va estendre per València, Mallorca, Sardenya, Nàpols, Còrsega, Rosselló, Provença, Cerdanya i fins i tot Atenes. Aquests regnes foren, sense dubtes, un punt de gran importància per a l'intercanvi cultural, sovint coincidint amb la cultura bizantina.
Fem un incís, i recordem que culminà la contribució catalana amb la introducció des del regne de València dels nous escacs a finals del segle XV. En aquell moment València manté amb la Itàlia del Renaixement unes grans relacions culturals, arran les expedicions d'Alfons el Magnànim i l'establiment de la cort a Nàpols, així com els contactes de la influent família Borja, amb origen a Borja (Aragó), més tard establerta a Xàtiva (regne de València), posteriorment en Gandia i Itàlia. Aquestes causes afavoriren la ràpida propagació a Itàlia dels
Escacs de la Reina
, i trobem en 1506 a Francesc Vicent en la cort de Lucrècia Borja. Aquests escacs amb la nova impremta es propagaren per tota la península Ibérica publicant-se en 1495 del llibre de Vicent, i junt amb l'èxit en les corts renaixentistes italianes, en tota Europa van ser ràpidament acceptades com les noves regles del joc.València llavors, per als escacs, va ser el nexe d'unió amb les corts renaixentistes italianes, incorporant la tradició per aquest joc que recollia, tant de Catalunya com de Castella, en una terra on ja el joc tenia gran tradició i creixia amb les noves corrents humanistes. Combinant-ho amb la recent incorporació de l'impremta, i la difusió dels escacs entre la noblesa europea, resultà en una autèntica conxorxa que va fer triomfar els
Escacs de la Reina
. -
Península italiana i Sicília
No s'han d'oblidar altres indrets amb gran importància. Itàlia també va tenir presència musulmana; en Sicília, sota pressió àrab des dels segles VII i VIII, l'invasió començà en el segle IX, sent l'ocupació principalment entre els segles X i XI, incloent també importants assentaments en la península italiana. La prova d'aquesta influència islàmica es pot veure en els escacs de Venafro del segle XI. L'expansió dels escacs per la península italiana està confirmada cap a mitjan del segle XI per una carta de Sant Pere Damià, on el cardenal d'Ostia es queixa al papa de l'èxit dels jocs de taula entre els clèrgues del seu entorn.
La conquesta musulmana de terres italianes va ser llarga, i amb moltes batalles. L'Emirat de Sicília va tenir una època de properitat ja en el segle X, amb una important reforma de l'agricultura, provocant que Palermo esdevinguè un centre de comerç, però l'illa no fou conquestada completament fins a finals del segle X, limitant el tràfic amb estrangers. La importància i la influència en Europa de Palermo no pot ser comparada amb la importància de l'Emirat de Còrdova, des de la península ibèrica. Tot i això, a Sicília, arran de la conquesta islàmica de l'illa el 965 i de la seva reconquesta pels normands el 1091, es va desenvolupar un sincretisme cultural normand-àrab-romà d'Orient, exemplificat per governants com el rei Roger II (1095 - 1154), que tenia soldats, poetes i científics islàmics a la seva cort. La capella Palatina de Palermo, encarregada per Roger II, és un clar exemple d'aquest sincretisme cultural; en aquesta capella es pot veure la primera representació en pintura d'occident d'una partida d'escacs (1143).
Havia estat fins llavors Sicília part de l'imperi Bizantí, juntament amb l'Exarcat de Ravenna entre el segle VI i el segle VII, i més tard, entre els segles X i XI, els bizantins s'establiren en el Catepanat d'Itàlia, fugint de la invasió lombarda pel nord i la islàmica per Sicília. La presència bizantina en Itàlia s'allargà VI segles, fins a ser definitivament expulsats de la península pels normands en 1071.
Posteriorment, en els inicis del Renaixement, en 1500, Itàlia prendrà un paper fonamental per al joc d'escacs, donat el gran interès pels escacs en aquestes corts, seus de mecenatges d'artistes, però també pensadors i científics, com la cort d'Isabel d'Este, però sobretot participaren de manera directa, acollint a Francesc Vicent com a erudit en la cort de Lucrècia Borja. És molt probable que l'acceptació dels nous Escacs de la Reina estiguès fortament vinculat al seu èxit en aquestes corts.
-
Imperi romà d'Orient
Arribat aquest punt, és important senyalar un altre punt d'entrada dels escacs en l'Europa occidental que sembla, no només de gran importància, sinó particularment decisiu: Bizanci. Els escacs en l'imperi Bizantí entraren directament des de Pèrsia, abans de la seva ocupació musulmana; no ens ha d'estranyar que trobem elefants i carros, les representacions perses originals pels alfils i les torres, en uns escacs de fabricació italiana en el segle XI; aquestes peces sembla que tindrien relació amb les guerres bizantí-normandes que van lluitar pel control del sud d'Itàlia, Sicília, els Balcans i Constantinoble.
L'intercanvi cultural de Pèrsia amb Bizanci va ser llarg, i sovint intens. El llarg conflicte de VI segles també va incloure llargues temporades de pau i enteniment entre ambdós imperis, com va ser el cas del temps de Cosroes I, a qui s'atribueix haver rebut el joc dels escacs des de l'Índia. Cosroes I va donar acolliment als últims filòsofs pagans d'Atenes (imperi romà d'Orient) quan l'emperador Justinià va tancar l'Acadèmia neoplatònica.
Una ordenança adoptada en 529 i enviada a Atenes prohibí
ensenyar filosofia
,explicar les lleis
ijugar als daus
; és molt probable que els escacs quedessin inclosos en aquesta ordenança, retardant la seva introducció en l'imperi romà d'Orient. L'imperi romà primer va prohibir l'ensenyament de la filosofia hel·lènica, va tancar les escoles d'Atenes, l'últim asil de lletres i filosofia, i va acabar confiscant tots els béns. En general, es creu que no es va poder reprendre cap activitat filosòfica a Atenes després de les mesures de prohibició del 529, amb repercusió a totes les altres escoles neoplatòniques que també hagueren de tancar: l'escola siria, l'escola de Pèrgam i l'escola d'Alexandria, així com els neoplatònics de l'Occident llatí en les colonies italianes.En el periode que anomenaren
la pau perpètua
, tot i que durà només vuit anys, l'imperi romà acordà en tractat de pau amb Pèrsia que permetia que la filosofia pagana no fos perseguida, estretant el contactes culturals. En 562 signaren el tractat delscinquanta anys de pau
, que només durà deu anys, i finalment el regnat de Cosroes I acabà en una de les etapes de guerra més cruentes amb l'imperi romà d'Orient.En un text de l'historiador àrab d'origen persa al-Tabarí Muhàmmad ibn Jarir at-Tabarí (839-923) es reflecteix una carta de l'emperador Nicèfor al califa Harun ar-Raixid de l'any 802 on s'esmenten metafòricament algunes figures d'escacs, suggerint la pràctica dels escacs a Bizanci. Posteriorment, l'historiador àrab Al-Massudí (896-956) es refereix als grecs, en relació amb els escacs, en dos llocs del seu
Muraj adh-dhahab
(Les prades d'or):Els grecs (یُونانِیان Yuunaaniyaan del persa यूनानियान), els bizantins (الروم ar-Rum) i altres pobles tenen teories i mètodes especials sobre aquest joc...
Muraj adh-dhahab
Els escacs en Bizanci prenien el nom de Zaquitrion, tot i que generalment aquesta paraula s'associa, incorrectament, amb una modificació del Shatranj per jugar-ho en un tauler circular de la mateixa mida que el tauler regular (64 caselles). Aquesta varietat del Shatranj en realitat és al-Muddawara Shatranj (Shatranj Circular), o també anomenat ar-Rûmîya Shatranj, (Shatranj Byzantí), doncs sembla que aquesta modificació fou molt popular a Bizanci, perquè feia el joc més ràpid i àgil, però l'origen i la data d'aquesta variant es desconeix, i sembla més aviat d'origen àrab o persa. Es pot descartar que en Bizanci només es juguès a aquesta variant de Shatranj, i, de fet, totes les referències a la variant circular són força tardanes; podem observar, per exemple, que no apareix en el
Llibre dels jocs
d'Alfons X, i això ens podria fer pensar que fos una variant creada, com a mínim, popularitzada, quan ja el Shatranj havia estat profundament implantat en occident, és a dir, posterior al segle XII.Els historiadors admeten no disposar gaire més informació sobre els jocs en el període bizantí (365-1450 n.e.), atribuint-ho a la falta d'expressivitat de la literatura grega tardana, i s'ha d'admetre que ni la quantitat de documents ni la qualitat dels mateixos permeten assignar-li un paper protagonista. De qualsevol manera, en la cort de Constantinoble es donà l'adopció general dels costums i luxes perses. Fent servir la filologia, la paraula que es feia servir a Bizanci per als escacs, zatrikion
ζατρίκιον
, és aliena al grec clàssic, i, si contrastem els alfabets grec i persa, pot demostrar-se que respon exactament al terme persa chatrangچترنگ
, situant la introducció dels escacs des de Pèrsia en l'imperi romà d'Orient abans de la invasió àrab de Pèrsia (651).Les peces que formaren part del Tresor de Saint-Denis, i que s'estimen fetes per artesans en Salerno, Itàlia, mostren clarament figures de les diferents peces tal com varen ser pensades pels Perses, amb l'excepció de la figura de la reina, clarament occidentalitzada. La influència bizantina en el sud d'Itàlia és indiscutible, i aquesta mena d'eborària (artesania d'ivori) n'és molt representativa.
Ana Comneno fou filla de l'emperador Aleix I Comnè, (1048- 1118) i escriví
La Alexiada
, una biografia del seu pare que acabà d'escriure en el 1148, i és la principal font d'informació de l'imperi en aquesta època. En l'obra fa constar que al seu pare li agradava molt jugar als escacs, dels que diu:Aquest és un joc inventat per a l'oci dels assiris, i ha arribat a nosaltres des de les seves terres.
Ana Comneno
Probablement fa servir els assiris, un poble d'un altre temps, com a recurs literari, negant el mèrit als perses, doncs el seu pare va demanar ajut als regnes cristians a través del papat, contra els infidels seljúcides, poble turc musulmà, que ocupava llavors pèrsia, un país que, de qualsevol manera, feia temps que pertenyia al món musulmà, i tenia una llarga trajectoria de conflictes amb bizanci.
-
Khàzars, varegs i vikings
Els khàzars foren un poble turquès, que era aliat de l'imperi romà d'Orient, Bizanci, en les guerres contra els perses sassànides. Hi eren al comandament de les rutes occidentals de la Seda, exercint un paper comercial clau com a cruïlla entre la Xina, Orient Pròxim i la Rus de Kíev. La Ruta del Volga connectava el kanat khàzar pel nord amb la Rus de Kíev i els finesos, i pel sud, després de travessar la mar Càspia, amb Ctesifont, la capital persa, més tard eclipsada per la fundació de la propera Bagdad (761) en temps del domini musulmà. Els pactes dels khàzars amb Bizanci acabaren a començament del segle X, i en la segona meitat d'aquell mateix segle van ser conquerits pel Rus de Kíev.
Cap al segle IX els varegs, vikings que arribaren fins a Constantinoble (Miklagard) i Bagdad, començaren a prendre importància en les relacions comercials amb Bizanci, establint la Ruta comercial dels varegs als grecs, que unia Escandinàvia, el Rus de Kíev i l'imperi romà d'Orient. També van prendre el control comercial de la Ruta del Volga
Aquests nexes culturals foren els transmissors dels escacs cap a terres de Rússia, on ja es jugava a començaments del segle VIII. En aquest enllaç es poden veure algunes peces, també algunes no figuratives, d'origen islàmic, coincidint amb les dates de la invasió musulmana de Pèrsia.
Tot i no existir evidències directes, els varegs que controlaven la ruta comercial entre la Mar Bàltica i l'imperi romà d'Orient, podrien haver contribuït en la difusió dels escacs per les terres vikingues del nord d'Europa. Ja en un temps més tardà, en l'era vikinga cristianitzada, trobem les peces de l'illa de Lewis, del segle XII. Aquesta illa era llavors part del regne de Man, sota vassallatge de Noruega, amb una curiosa barreja d'elements escandinaus i celtes. En aquestes peces podem veure uns Berserkers representant les torres (guardians), una adaptació natural, si es considera que els vikings no tenien cap tradició de carros en les batalles. Els Alfils es representen fent servir bisbes; pensem que en l'època freqüentment protagonitzaven lluites armades entre ells, com va ser el cas de Wimund, el primer bisbe de l'illa de Man, nomenat en 1134, finalment capturat, encegat i castrat.
Només en islandès, les llengües del Regne Unit, és a dir anglès, gal·lès, i gaèlic escocès, en irlandès i en portuguès, els Alfils prenen el nom de Bisbes. El cas de Portugal sembla una clara influència dels pactes amb Anglaterra, que s'han mantingut des de poc després de la segona Croada, quan arribaren croats des d'Anglaterra i participaren en la conquesta de Lisboa als àrabs (1147). Des del pacte verbal en 1294, i el Tractat anglo-portuguès de 1373, que s'ha mantingut vigent fins els nostres dies, els lligams de Portugal amb Anglaterra han estat múltiples: Tractat de Windsor, lluites amb Castella en 1385, independència de Portugal, guerres Napoleòliques... Les peces de l'illa de Lewis fan pensar que aquesta nomenclatura pugui tenir origen en una vinculació vikinga. En canvi, a Escandinàvia i Dinamarca, molt pròximes a Saxònia, el nom de l'Alfil ha pres noms fortament influenciats per la variant germànica dels Escacs del Missatger, responsable de la introducció de l'alfil en els escacs.
Sobre l'any 1013 els escacs entraren en Anglaterra amb l'invasió Danesa. La importància dels vikings determina probablement la ràpida entrada dels escacs en Anglaterra i la resta del Regne Unit, doncs en l'època del rei Canut el Gran, II de Dinamarca i I d'Anglaterra i Noruega (994-1035) els escacs ja eren coneguts pels vikings, probablement importats per la ruta varega, connectant llavors amb el coneixement que ja n'hi havia en l'Europa de l'època. Es refereix que en l'incendi de 1144 de l'Abadia Hyde, en Winchester, varen desaparèixer dos jocs d'escacs que havien estat donats pel Rei Canut.
Els normands també anaren a Itàlia, i lluitaren amb els bizantins en la conquesta normanda del Mezzogiorno del segle XI, assentant-se allà després de llargues lluites.
-
Imperi Franc, Carolingi i Romanogermànic
En el més important imperi occidental de l'època, l'imperi Franc, posteriorment anomenat l'imperi Carolingi, i que finalment, en l'any 962 E.C. donà lloc al Sacre imperi Romanogermànic, creat per Otó I, rei d'Alemanya i d'Itàlia, només trobem innumerables llegendes associades a Pipí el Breu i a Carlemany.
A inicis del segle VIII, el poder dels reis merovingis en l'imperi Franc va anar disminuint al mateix temps que augmentava el de la família dels majordoms de palau, que actuaven com a primers ministres.
Les relacions amb els musulmans eren raonablement cordials, però l'actitud expansionista musulmana provocava enfrontaments, com en el 732, la batalla de Poitiers, moltes vegades anomenada Batalla de Tours. Carles Martell va encapçalar a l'aristocràcia franca d'aquesta batalla que frenà l'expansió islàmica a la Gàl·lia des de la península ibèrica, provocant la retirada dels musulmans i evitant l'invasió d'Europa. Des d'aquest moment el poder dels carolingis, la família de Carles, va anar en augment, fins que el seu fill Pipí el Breu va aconseguir ensenyorir-se del tron.
L'aliança entre els francs i el papat va influir molt en Carlemany, fill i successor de Pipí; volia renovar la majestat de l'antic Imperi romà, en tant què l'Església buscava la manera de fundar un Estat governat pel dogma cristià. Va pujar al tron en 768, conquistant el territori dels seus veïns, convertint-los al cristianisme, com va ser el cas de la pagana Saxònia.
En l'any 777 una ambaixada musulmana representant els valís abasís de Barcelona, Sulayman, i suposadament també al de Saragossa. Carlemany va escoltar les seves queixes sobre la pretensió de l'emir omeia de Còrdova, Abd-ar-Rahman I, de controlar tot el territori d'Hispània. Abd-ar-Rahman I era l'únic príncep omeia que havia escapat amb vida després que la seva dinastia fos enderrocada pels abbàssides, instal·lant-se en Còrdova en el 755, gràcies als iemenites de la península Ibèrica que eren a l'oposició.
L'emir omeia resultava una amenaça també per Carlemany, tot i que fer-li la guerra era entrar en el joc del califa abasí de Bagdad, Muhammad al-Mahdí. L'any 778, Carlemany va partir al capdavant d'una expedició l'objectiu de la qual era la Còrdova, però havia de travessar el riu Ebre per Saragossa, segons el pla acordat entre els tres emissaris i el rei. Saragossa no li obrí les seves portes, potser per la presència de tropes cordoveses, o bé potser perqué Sulayman no comptava amb el suport del valí de Saragossa, com havia fet creure. Carlemany va fer mitja volta i va tornar creuant els Pirineus. La seva rereguarda és derrotada pels bascons a Roncesvalls com a represàlia per l'atac a Pamplona on va ensorrar les seves muralles.
L'any 781 Carlemany va crear el regne d'Aquitània, amb el seu fill Lluís al capdavant. Com que encara era molt petit, el comte de Tolosa va ser l'encarregat de manar. Els seus homes van penetrar les valls orientals dels Pirineus i alliberaren el Pallars Sobirà, l'Alt Urgell i la Cerdanya, creant definitivamwent el comtat d'Urgell el 788. Mentrestant a Saragossa els musulmans rebels es barallaven amb les tropes de l'emir de Còrdova.
El 785 els francs van arribar a Girona, que els va rebre amb les portes obertes de bat a bat, però els musulmans van fer un contratac el 793, saquejant els voltants de la ciutat. Tot seguit es va dirigir a Narbona, on va cremar els barris de fora de les muralles, i després van avançar cap a Carcassona, o finalment van ser derrotats.
L'any 798, el ja adult fill de Carlemany, conegut posteriorment com a Lluís el Pietós, organitzà l'assalt a Barcelona, que va prendre en abril del 801, creant així el comtat de Barcelona, i consolidant el territori català dividit en comtats: Pallars, Ribagorça, Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona, Osona, Empúries i Rosselló. El comptat d'Aragó, que comprenia les valls d'Ansó, Hecho i Canfranc, es crea el 809.
En l'any 800, Carlemany va ampliar l'hospital de Jerusalem, que datava de l'any 603, i li va afegir una biblioteca; en aquesta època Jerusalem era part del Califat Abbàssida. A la tardor de l'any 800, el rei franc va acompanyar al papa Lleó III a Roma, assegurant-li la seva protecció enfront dels seus opositors a l'Església i restaurant el seu poder com a Papa. Ja fora per iniciativa del pontífex o més segurament per un acord entre tots dos, el dia de Nadal de l'any 800, el papa León III va coronar emperador a Carlemany durant la missa del gall a Roma, certificant que el poderós regne franc era ja un imperi, i així ho va reconèixer també l'imponent califat Abbàssida.
En els romanços de Carlemany diverses referències als escacs poden fer pensar en la seva existència en l'època carolíngia, però aquests romanços van ser escrits en els segles XII-XIII, i només reflecteixen la presència dels escacs en la vida de la noblesa feudal en el temps en què van ser escrits; existeixen diverses llegendes relacionades amb la cort de Carlemany i els escacs:
-
Llegenda de la creació de l’abadia de Tegernsee
La llegenda de la creació de l’abadia bavaresa de Tegernsee, s’explica en una obra escrita el segle XII pel monjo d'aquesta mateixa abadia Metellus Tegernseensis,
Quirinalia
, referent a la la vida de Quirino de Tegernsee.És important, doncs fa referència als escacs en la cort dels francs durant la segona meitat del segle VIII, i sembla l'origen de la repetida associació de la cort de Carlemany amb els escacs.
En la cort del rei Pipí (pare de Carlemany), es donà la desgraciada situació que un fill del rei matà un fill d’Otger a rel d’una disputa per una partida d’escacs.
Els germans i nobles bavaresos, Adalbert i Otger es retiraren de la cort, i tornats als seus dominis abandonaren la vida secular i fundaren l’abadia de Tegernsee.
-
Les peces de Pipí el Breu
És la referència que sembla més històrica, i apareix en un escrit en llatí medieval, datat en el segle XIII, on es narra la donació pel rei Pipí el Breu, en el 764 EC, d'unes peces de cristall amb incrustacions d'or i pedres precioses a l'abadia de Mozac.
El destí de les peces, amb motiu del trasllat de les restes de Sant Austremoni de Clarmont, era l'elaboració d'un reliquiari, en el qual havien de conservar-se les restes del sant.
Efectivament, Pipí el Breu l'any 764, o potser Pipí I d'Aquitània el 848, en va fer portar les relíquies a l'abadia de Mozac.
-
Llegenda dels escacs de Carlemany
Existeixen diverses llegendes vinculant Carlemany amb uns o altres escacs existents, fins i tot les referents a un reliquiari que poca relació té amb els escacs, i que sembla estar datat en el segle XIV; la llegenda d'aquest reliquiari, en castellà, es troba en l'anterior enllaç.
Afegim aquí una de les múltiples llegendes que vinculen a Carlemany amb els escacs; de fet, existeixen diversos escacs anomenats
escacs de Carlemany
, i triem una versió modificada de la llegenda del ja anomenat reliquiari:En una festa el 4 d'abril del 782, en Aquisgrà, per commemorar el quarantè aniversari de Carlemany, pretenia enfrontar-se amb el millor escaquista del regne, un soldat amb el nom de Garin el franc. Feren servir uns escacs regal d'Ibn-al-Arabi, governador musulmà de Barcelona, com a mostra d'agraïment per l'ajuda que Carlemany li havia prestat quatre anys abans contra els muntanyencs bascos, quan va haver de retirar-se pel congost navarrès de Roncesvalls.
La cort es va meravellar davant aquell joc d'escacs, realitzat per artesans àrabs. Les peces mostraven indicis del seu origen indi i persa. El tauler forjat en plata i or, tenia una mesura d'un metro per cada costat. Les peces eren de metalls preciosos amb filigranes, i incrustacions de diamants, robins, safirs i esmaragdes sense tallar. A causa a del resplendor semblava brillar amb una llum interior que hipnotitzava a qui ho contemplava.
Segons la llegenda, Carlemany influenciat per estranys efluvis que sortien del tauler, va proposar una aposta que consistia en el següent:
Si el soldat Garín em guanya una partida, li concedeixo els territoris del meu regne, que va des d'Aquisgrà fins els Pirineus bascos i la mà de la meva filla gran en matrimoni. Si perd serà decapitat en aquest mateix pati a l'alba.
Quan portaven més d'una hora jugant i amb convulsions i excitats, Carlemany es va incorporar amb gran esforç i llançà el tauler a terra com si s'alliberés d'una maledicció, les peces van caure a terra i la partida es va interrompre.
A dir dels presents la partida es va abandonar, ja que van considerar que aquells escacs estaven posseïts per una força maligna. No obstant això, en un to menys tens es va iniciar una nova partida, triomfant Garin i rebent com a recompensa la Propietat de Montglane, en els Baixos Pirineus.
Redacció del text: Roger Salvo
Escacs i escacs -
Partida d'escacs per la mà de Matilde d'Alemanya
Els personatges i les dates en què aquesta llegenda es desenvolupa, entre el 991 i el 993, fan que el context sigui força fefaent, en tant que el contingut probablement és una senzilla explicació pel fet que la filla de l'emperador, i germana del futur emperador, es casés amb un comte, membre de la baixa noblesa.
Ezzo, comte palatí de Lotaringia, va guanyar la seva esposa, Matilde d'Alemanya, en una partida d'escacs. Va jugar contra el seu germà, Otó III, per la seva mà en matrimoni, i va guanyar.
Si ignorem les llegendes referents a Carlemany i similars, podem associar documentalment la proliferació dels escacs per l'Europa occidental com a mínim amb la posterior renaixença otoniana, originada arrel del matrimoni en el 951 d'Otó I el Gran amb Adelaida d'Itàlia, que va unir els regnes italià i alemany, acostant així Occident a Bizanci. Aquest matrimoní es dona juntament amb altres circumstàncies: la vinculació del papa amb l'emperador, que havia d'aprovar el nomenament, l'estabilitat política, la millora de les biblioteques, la promoció cultural, doncs aquests reis s'envoltaven d'erudits dels monestirs d'Alemanya i Itàlia, i una més gran facilitat de comunicació i comerç que incrementà les influències culturals exteriors, particularment les musulmanes des de la península ibèrica, on els contactes amb el comtat de Barcelona resultaren essencials. A més, el matrimoni d'Otó II amb Teòfana Escler, posteriorment regent del seu fill, Otó III, en morir el seu marit, confirma que aquest acostament a l'imperi romà d'Orient va ser prou estable.
És cert que Otó II va tenir un conflicte amb l'emperador Basili II pel sud de la península italiana, Calàbria i la Pulla, que reclamava sense gaires justificacions, morint Otó II en els enfrontaments amb l'emirat de Sicília, que actuava com a aliat de Basili II. En aquest temps l'antipapa Bonifaci VII fou nomenat per Crescenci I, prefecte de la ciutat de Roma, i l'antipapa suposadament assasinà al papa Benet VI. En tot aquest conflicte no es descarta una conxorxa amb la participació de Basili II, doncs l'antipapa Bonifaci VII es va refugiar a l'imperi d'Orient.
Uns anys més tard els conflictes foren més greus a Roma, doncs l'antipapa Bonifaci VII, aprofitant la mort d'Otó II i que Otó III era menor d'edat, veié l'oportunitat d'aliar-se amb grecs i sarraïns i es dirigí a Roma el 984. Amb l'ajuda tant del tresor robat en la fugida de Roma així com l'or dels seus seguidors grecs, i el suport de Crescenci II, fill de Crescenci I, va encarcellar al papa Joan XIV a Sant'Angelo, on va morir, presentant-se com a únic papa. Resultat de l'enemistat que surgí entre Bonifaci VII i Crescenci II, l'antipapa va morir linxat al carrer. Crescenci II es proclamà patrici romà i es va convertir de facto en el líder de la noblesa de Roma, i probablement va ser determinant en l'elecció del nou papa Joan XV.
L'any 994 el jove emperador Otó III va assumir les regnes del govern, i el 996 va fer el seu primer viatge a Itàlia, induït sobretot per les crides del papa Joan XV a recuperar el poder perdut a Roma, d'on havia estat expulsat. No obstant això, abans que Otó III arribés a Roma el Papa havia mort, imposant llavors el nomenament del papa Gregori V. Però una vegada Otó III va marxar de Roma Crescenci II nomenà l'antipapa Juan XVI, un bisbe d'origen grec, amb el suport de Basili II.
Otó III va tornar novament a Itàlia, on després de restaurar a Gregori V, va manar mutilar i empresonar a Joan XVI i va fer decapitar a Crescenci II. Gregori V, primer pontífex alemany de la història del papat, va actuar coherentment com a representant de l'emperador a Roma i va atorgar molts privilegis excepcionals a monestirs del Sacre Imperi Romanogermànic. Però el 999 Gregori V morí, aparentment assassinat.
Otó III va cometre altres errors que feren poc popular, tant el fet de imposar el nomenament de papes, que cap altre emperador havia Va salvar els habitants de Tívoli, rival de Roma, quan la va conquerir després d'una revolta, i no acceptava
De qualsevol manera, en l'Europa occidental, versos de scachis, en l'abadia d'Einsiedeln (Suïssa, Regne Franc), és el text europeu més antic amb referència als escacs. La mateixa Helena M. Gamer, la primera qui va destacar l'importància d'aquest text, en observar l'absència de terminologia sarraïna en els versos alpins, es decantava més aviat per una influència d'origen bizantí que no pas musulmana. La datació del document propera a l'any 1000 el situa en plena època otoniana
També trobem peces islàmiques de cristall de roca molt al nord, doncs els que n'hi ha a Osnabrück, província de Hannover, Baixa Saxònia, semblen ser els remanents de tres o més jocs, que podrien remuntar-se al segle X, en temps d'Otó II i Otó III, però en tot cas, anteriors al segle XII, o, com a molt tard, de la primera meitat del segle XII.
Existeixen contactes germànics amb el món musulmà anteriors al segle XI, com el cas de Joan de Gorze, ambaixador d'Otó I a Còrdova en la dècada dels 950, però el cert és que els escacs apareixen simultàniament – parlant en termes aproximats – en els monestirs alpins de la dinastia otoniana i entre la noblesa catalana: la datació dels versos de scachis és de finals del segle X o començaments del segle XI, i és pràcticament coetània amb el testament d'Ermengol I comte d’Urgell, datat en l'any 1010. En realitat s'estima que
versos de scachis
és anterior a l'any 1000, però també s'ha de considerar que incloure els escacs en un testament implica la seva possesió prèvia, sent la datació del joc esmentat necessàriament anterior a la data del testament.Com explica cathalaunis en el seu blog: Es dona el cas, ja esmentat, de Gerbert d'Orlhac, qui fos més tard el papa del mil·lenni Silvestre II, viatjà des del monestir d'Orlhac a la cort del comte de Barcelona, Borrell II, per tal de rebre una adequada formació científica, sota el mestratge del bisbe Ató de Vic. Gerbert va romandre tres anys al Monestir de Santa Maria de Ripoll, i probablement també viatjà a Còrdova i Sevilla en aquesta època. De qualsevol manera, conegué de primera mà la noblesa catalana de finals del segle X, i feu de tutor d'Otó II per encàrrec del seu pare. Coneixent el seu gust per la lògica i la matemàtica, semblaria que fora una persona especialment dotada per apreciar els beneficis del joc; més encara en el seu rol de tutor de l'hereu de la corona germànica. I per si això fos poc, tenim que precisament, l'Ermengol I d'Urgell que llegà el joc d'escacs, fill com era de Borrell II comte de Barcelona, tot i que nasqué quan Gerbert ja havia completat la seva instrucció amb Ató, el bisbe de Vic, sí sabem que en el canvi de mil·lenni viatjà a Roma, just quan Gerbert es feia dir Silvestre II. De manera que sí tenim que Gerbert es relacionà directament amb el primer propietari conegut d'un joc d'escacs a l'Europa occidental i també amb els rectors de la dinastia que promovia els monestirs on apareixen els primers esments literaris.
Gerbert fou nomenat per Otò II abad del monasteri de Sant Culombà de Bobbio, a Lombardia, un dels grans centres de cultura, i dotat d'una de les més grans biblioteques de l'època. Després fou mestre en l'escola catedralícia de Reims, i més tard director d'aquesta mateixa escola. Deixà Reims per a ser assesor, músic, secretari i capellà personal d'Otò III. Finalment fou nomenat arquebisbe de Ràvena en el 998 EC, i tot seguit papa en el 999 EC, morint en el 1003 EC, en una batalla. Com a papa, va difondre la numeració aràbiga, incloent el zero, però no seria fins l'arribada de l'impremta que el sistema de numeració seria acceptat.
És molt probable que Gerbert incorporès els escacs com a part dels seus ensenyaments, fruit de l'educació sofisticada que havia rebut de fonts àrabs i catalanes, i podria ser, per als escacs, la baula de la dinastia otoniana amb els monasteris alpins, i, com proponia la mateixa Helena M. Gamer, els escrits en llatí d'aquests monestirs probablement tenen influències bizantines, que es podria pensar d'origen italià, tot i la predominància lombarda en les zones alpines italianes.
Fins i tot, ja entrant en conjectures, sense cap fonament arqueològic, podria haver estat Gerbert mateix l'artífex de l'escaquer bicolor, doncs és difícil imaginar un senzill frare fent aquesta aportació al joc en uns versos on el descriu, però la culta educació de Gerbert, la seva dedicació a l'educació i les seves diverses aportacions inventant i construint àbacs, astrolabis, planisferis i instruments musicals, junt amb la seva connexió amb la dinastia otoniana, fan de Gerbert un molt probable candidat d'haver fet la introducció de l'escaquer bicolor per facilitar l'aprenentatge dels moviments de les fitxes. S'han de considerar opcions per aquesta característica presentades des de posicions amb molta autoritat en el joc. Encara sent senzillament
un joc
, en aquella època l'escaquer bicolor va tenir una molt forta introducció, amb una acceptació global que es pot justificar per la seva aparició molt primerenca, quan es començaren a definir els escacs occidentals. Gerbert tinguè influència en tota una dinastia de reis, i diversos alumnes en la seva condició de mestre, i l'autoritat que pot presentar un papa per als frares dels diferents monestirs i mestres de diferents escoles catedralícies que podien haver estat alumnes seus.Sant Fulbert de Chartres (960 - 1028) fou un bisbe de Chartres, amic i deixeble de Gerbert d'Orlhac. És el fundador i la personalitat més eminent de l'Escola de Chartres. Savi de renom, docent en ciències profanes, teòleg i científic. Fou preceptor en la infància del rei Robert II de França, i conseller de nombrosos prínceps i reis, entre d'altres els d'Anglaterra, Hongria i Dinamarca. No es coneix cap vinculació de Fulbert de Chartres amb els escacs, però si efectivament Gerbert fora tan significatiu com els indicis dels seus vincles, coneixements i interessos ho indiquen, Fulbert de Chartres també podria ser rellevant, particularment pel seu prestigi com a formador i com a conseller, amb accés a múltiples reis. A més, així trobem a Gerbert directament relacionat amb dues escoles que es troben entre les més importants en l'època, Reims i Chartres.
Naturalment tot el relatiu a Gerbert i els escacs és merament una conjetura, i esmentar l'escaquer escacat en dos colors, i a Fulbert de Chartres, són conjetures sobre el suport d'una altra conjetura. Però, finalment, són explicacions factibles i versemblants per a la ràpida implantació del joc amb el nou escaquer escacat, fets difícilment explicables d'una altra manera.
-
-
La crisi del segle XIV
Petita Edat de Gel (1300 - 1850)
La Petita Edat de Gel va portar hiverns molt freds, l'avanç dels glaceres, i els canals i els rius es van glaçar sovint durant l'hivern: l'Ebre, el Tàmesi o els canals dels Països Baixos. Els hiverns severs van afectar la vida humana. La població d'Islàndia va descendir a la meitat, i les colònies vikingues a Groenlàndia van desaparèixer.
Durant molts anys, la neu cobria la terra durant molts mesos. Moltes primaveres i estius eren freds i plujosos, encara que hi havia una gran variabilitat entre uns anys i altres. Les collites a tota Europa van haver d'adaptar-se a la curta estació de cultiu i hi havia molts anys de carestia i fam. Els successos catastròfics assenyalats per pluges intenses, nevades i violentes tempestes en el mar van causar inundacions massives, però es van mesclar amb els interludis de severes sequeres.
Tot i que aquest període s'allargà fins el 1850, i podem trobar una extensa xarxa de pous de glaç que es van construir i van mantenir-se entre els segles XVI i XIX al llarg del Mediterrani, alguns ubicats en àrees on no neva en l'actualitat ni un sol dia a l'any, les conseqüències en els primers anys foren més extremes, pel canvi dràstic que en va comportar.
Entre 1310 i 1330 Europa va viure algun dels pitjors i més duradors períodes de mal temps de tota l'Edat Mitjana, amb hiverns durs i estius freds i plujosos, i entre 1315 i 1317 es produí la Gran Fam com a conseqüència de les dificultats en la agricultura i ramaderia provocades pel clima. Una passa de fam en la Europa de l'edat mitjana implicava la mortaldat massiva per inanició.
Les petites passes de fam localitzades van ser freqüents a l'edat mitjana però aquesta va superar totes les altres en extensió, durada i mortaldat. Va desencadenar tota mena de conflictes socials i va incrementar la criminalitat. Es van produir brots de canibalisme i infanticidi. A més, aquesta situació de fam va venir seguida de l'episodi de la Pesta Negra.
La Pesta Negra (1347 - 1354)
El 1347 la Pesta Negra arribà a Sicília i des d'allà passà a Gènova; el 1348 havia infectat Suïssa i tota la península Itàlica. S'estengué a França i la península Ibèrica i el 1349 arribà a les Illes Britàniques. El 1353, després d'haver infectat tot Europa, els focus de la malaltia es reduïren fins a desaparèixer. La Pesta Negra matà com a mínim un terç de la població del continent, va tenir posteriors petits rebrots en el mateix segle XIV i en el segle XV, i, en realitat, no va ser erradicada fins al segle XIX.
Els episodis traumàtics en forma de desastres climàtics fan que les persones siguin més sensibles a acceptar canvis en les normes, la reglamentació dels espais o les estructures de la propietat. És el que es denomina
la Doctrina de la Crisi
: l'ésser humà és més vulnerable i dòcil quan sofreix. Aquestes situacions provoquen un increment de la desigualtat, fent als rics més rics, i els pobres més pobres. No obstant això, la despoblació i la migració dels llogarets a les ciutats a causa de la Pesta Negra van causar una aguda escassetat de treballadors agrícoles. També a les ciutats, arran de la dràstica disminució de la població provocada per la pesta, els salaris van augmentar i els treballadors van poder mudar-se a noves localitats en resposta a les ofertes salarials.La pesta va portar el final de la servitud a Europa occidental. El sistema senyorial ja estava en problemes, però la pesta negra va assegurar la seva desaparició en gran part d'Europa occidental i central en 1500, encara que la poca afectació de la pesta a l'Europa oriental va provocar que el règim feudal es mantingués en la part més oriental. En occident, els nobles terratinents es van veure obligats a donar millors condicions de tinença. Això va resultar en condicions de masoveria, mitjançant les quals el pagès usava la terra i el senyor rebia un pagament anual fix, i pagesos de remença, en comptes de serfs.
Posterior refeudalització
Després de la Pesta Negra, els feus despoblats no proporcionen rendes suficients als seus senyors, que comencen un període de lluites amb altres nobles de la qual sortiran enriquides les famílies victorioses, constituint una alta noblesa, mentre que les de la baixa noblesa veuran restringides les seves possibilitats econòmiques i socials. De manera gradual, els senyors triomfants van establint un nou tipus de relació feudal, en la qual quedi clar que els pagesos hauran de conformar-se amb una relació subordinada en la qual els senyors estan en situació d'extreure l'excedent productiu. També es consolida l'alta burgesia que ha acumulat grans riqueses, quedant molt distanciada dels petits comerciants, i, en part per la disminució de la població, la riquesa ha quedat concentrada en algunes famílies.
A la península italiana, després dels últims intents d'intervenció dels emperadors alemanys a principis del segle XIV, el poder imperial va desaparèixer completament. En la zona nord, després de la desaparició del poder imperial alemany, la major part de les ciutats italianes es converteixen en políticament independents, on la seva forma de govern inicial van ser petites repúbliques, que s'aniran controlant per una oligarquia de grans mercaders i financers. No obstant això, amb l'excepció de Venècia, foren governs molt inestables, que finalment quedaren en mans de senyories dinàstiques.
A Europa oriental, on el període anterior no havia definit un feudalisme típic, els estats en formació (Àustria, Hongria, Polònia, Lituània, Rússia...) contemplen la subjecció dels pagesos a la servitud, mentre que abans gaudien d'una major llibertat personal. L'abolició de la servitud en aquesta zona es dona entre mediats del segle XVIII (Àustria) i finals del segle XIX (Rússia).
Ja en el segle XV es comencen a formar algunes monarquies autoritàries (Portugal, França, Anglaterra i Espanya) que actúen d'àrbitre en aquestes lluites socials, recolzant-se successivament en un agent social o en un altre: alta noblesa, baixa noblesa, alta burgesia i baixa burgesia.
Avinyó i cisme d'Occident (1378 - 1418)
En el segle XIV, degut al nomenament de Carles I d'Anjou com a rei de Sicília per part del papa Climent IV, es provocà la guerra de Sicília i la croada contra la Corona d'Aragó. Aquestes guerres foren perdudes pels defensors del papat, quedant el papat desprestigiat, i el seu poder declina. El rei de França capturà el papa Bonifaci VIII assaltant el palau pontifici d'Agnani, on va restar capturat per tres dies. Aquest fet que va causar la posterior mort del Pontífex i suposa la submissió del papat als poders seculars. El francès Climent V és elegit papa el 1305, i el 1309 traslladà la seu papal a la ciutat d'Avinyó, que llavors no era territori francès, ja que pertanyia al Regne de Nàpols, de la casa d'Anjou.
L'Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó, també anomenat l'Orde del Temple, en el qual els seus membres són coneguts com a cavallers templers, va ser un dels més famosos ordes militars cristians de l'edat mitjana. A més del poder militar i moltes fortificacions per tot el mar Mediterrani i Terra Santa, van desenvolupar un eficient sistema bancari, de manera que van esdevenir els banquers de gran part d'Europa i dels seus reis, destacant els grans deutes del rei de França Felip IV. L'any 1307, en una operació conjunta a tota França, 140 templers van ser empresonats a causa de l'ordre imposada pel rei Felip IV de França, sota acusacions de crims secrets. El papa Climent V, malgrat els seus seriosos dubtes personals, al final va impulsar els procediments contra els templers, i personalment va decidir el 1312 suprimir l'Orde del Temple.
Avinyó fou seu papal al llarg de gran part del segle XIV, tenint fins a set papes, fortament influenciats pels reis de França. Però el setè papa, Gregori XI, deixà Avinyó per establir-se a Roma, on hi arribà el 1377, però un any més tard va morir. El conclave elegí el papa Urbà VI, però el 1378, i sota pressions de Carles V de França, fou elegit papa Climent VII a Fondi, Regne de Nàpols, que deixà Fondi per establir-se a Avinyó. Així s'establí el Cisme d'Occident, format per dues línies de papes que nomenaven cardenals i s'excomunicaven mútuament.
En Roma, la línia considerada
legítima
l'inicià Urbá VI, a qui li succediren Bonifaci IX, Innocenci VII, Gregori XII i acabant el cisme amb Martí V. S'anomenenantipapes
als papes nomenats en aquesta època a Avinyó, començant per Climent VII, a qui li succediren Benet XIII (el papa Lluna) i Climent VIII. A més a més, en un intent d'arribar a un consens, també es varen anomenar elsantipapes
> Alexandre V, Joan XXIII i Benet XIV, que en realitat resultaren seruna tercera línia papal en discòrdia
.Caiguda de Constantinoble (1453)
Constantinoble hi era protegida per unes inexpugnables muralles i per una cadena que tancava l'estret del Bòsfor travessant el mar fins a Gàlata. La cadena va ser superada tres vegades: en el segle X l'exèrcit de la Rus de Kíev, va portar els vaixells per terra, rodejant Gàlata, però els grecs es defensaren amb el foc grec, i la ciutat resistí; En la Quarta Croada (1203), els venecians trencaren les cadenes i atacaren les muralles des dels vaixells simultàniament des de diversos punts; Finalment, els turcs en 1453 feren el mateix que l'exèrcit de la Rus de Kíev, provocant un atac des de dos fronts, marítim i terrestre, però, fora de la gran superioritat numèrica, foren els canons què resultaren decisius obrint un forat en les muralles.
L'imperi sota la dinastia Comnè, des de la segona meitat del segle XI, hi era en un període de crisi, marcat per la creixent feudalització de l'imperi i la seva debilitat davant l'aparició de dos poderosos enemics: l'Imperi Seljúcida i els regnes cristians d'Europa occidental. Entre el 1060 i el 1076, els normands van atacar i finalment arribaren a expulsar d'Itàlia els romans d'Orient. L'any 1077 els seljúcides hi fundaren el Soldanat de Rum en les terres conquestades a l'Imperi d'Orient en Anatòlia, donant lloc a la Primera Croada (1096 - 1099). El cap de la zona fronterera (marques) rebé la denominació de Bey, i les tribus turques, liderades pels beys respectius, rebien ajut militar i financer dels seljúcides en cas d'atac romà d'Orient.
Tanmateix al segle XII Constantinoble ja tornava a ser la ciutat més rica d'Europa; Venècia, a partir de 1082, va gaudir de llibertat absoluta per comerciar amb tots els ports de l'Imperi perquè els romans d'Orient havien optat per confiar-les el transport de les seves mercaderies. L'any 1171 la colònia veneciana a Constantinoble pujava a deu mil persones, residents en un barri propi. Els emperadors tractaren de pal·liar aquesta situació repartint les concessions amb els mercaders de Pisa. Uns i altres anaren arrencant totes les fonts d'ingressos provinents del comerç: les riqueses de Constantinoble no revertien en ingressos a l'imperi.
En 1204, com a conseqüència de la Quarta Croada (1202 - 1204), es formà l'imperi Llatí, apropiant-se de Constantinoble i relegant l'imperi Bizantí a l'Imperi de Nicea. Durant aquest període els soldans seljúcides afavoriren el comerç, establint rutes caravaneres que portaven productes de l'Iran i Àsia Central als ports mediterranis. En aquesta època n'hi hagué una primera migració d'erudits des de l'imperi romà d'Orient cap a occident, italians septentrionals que habitaven territoris de la península i de Sicília abans bizantins i encara molt vinculats amb la cultura de Bizanci, però també molts emigrants que anaren a Venècia des de Constantinoble.
Però el 1243 els mongols derrotaren els seljúcides, i a partir d'aleshores el Soldanat de Rum es començà a fragmentar en petits beilicats, establint-se en forma de petits emirats, que progressivament es distanciaren del govern seljúcida dominat pels mogols. Un d'aquests soldanats serà l'origen del futur Imperi Otomà, sota el comandament d'Osman I, de qui en deriva el nom. S'hi van concentrar refugiats que fugien dels mongols, i mercenaris que pretenien participar en el saqueig dels botins que oferia el decandent Imperi Romà d'Orient.
l'Imperi de Nicea, controlat per la Dinastia Paleòleg, va aconseguir destruir l'Imperi Llatí i reconquerir l'antiga capital imperial Constantinoble l'any 1261, proclamant Miquel VIII Paleòleg el restabliment de l'Imperi Romà d'Orient.
Carles I d'Anjou, germà petit de Lluís IX de França és coronat rei de Sicília a Roma el 1266, establint la seva autoritat per la força, i buscant la supremacia al Mediterrani va aliar-se amb el destronat Balduí II de Courtenay de Imperi Llatí contra Miquel VIII Paleòleg, qui cercà ajut a l'exterior, recolzant-se inicialment en la República de Gènova, competidors dels venecians, mitjançant l'atorgament a la ciutat italiana de grans privilegis comercials amb l'Imperi Romà d'Orient, que en realitat van impedir la recuperació econòmica, més quan foren ampliats als rivals venecians en un tractat en 1268.
Però el conflicte a Sicília feia que Pere II el Gran de Catalunya i Aragó, casat amb Constança de Sicília, fos l'aliat natural de Miquel VIII Paleòleg. Es produí un aixecament popular de l'illa de Sicília contra la tutela del rei de França a través de Carles I d'Anjou, que tenia el control de l'illa amb el suport papal. Pere II el Gran, amb una flota equipada per l'emperador Miquel VIII Paleòleg, entrà a Sicília, aixecà el setge de Messina, entrà a Palerm i pocs dies més tard l'esquadra catalana, dirigida per Pere de Queralt i d'Anglesola, en el Combat de Nicòtena destruí vint-i-dues galeres i quatre mil homes de Nàpols, Marsella, i la República de Pisa. Després del combat conquerí les illes de Malta i Gozzo. De resultes d'aquest aixecament, es produeix la divisió del Regne de Sicília el 1282 en el Regne de Nàpols, sota domini de Carles I d'Anjou, i el regne de Sicília insular, sota domini català. Aquest incident, denominat les Vespres Sicilianes, inicià la Guerra de Sicília i la Croada contra la Corona d'Aragó (1283 - 1285).
Miquel VIII va intentar tenir bones relacions amb els kanats mongols que s'havien establert a l'altra banda de les fronteres. També les seves habilitats diplomàtiques foren molt útils en els aspectes religiosos, doncs va acceptar la unió de l'església catòlica i l'ortodoxa, que no arribà a fer-se efectiva, però va evitar una croada contra el seu imperi, que preparaven els venecians juntament amb Carles I d'Anjou. L'emperador se'n va guanyar l'aristocràcia a canvi de donatius que van afeblir l'economia. Com a conseqüència d'aquestes liberalitats i de les fortes inversions en la creació d'una flota, la tresoreria a la seva mort va quedar gairebé buida. A més, Miquel VIII va desatendre els colons que guardaven la frontera oriental suprimint l'aportació monetària que els anteriors emperadors de Nicea n'havien destinat.
Després de la mort de Miquel VIII Paleòleg el 1282, el seu fill Andrònic II Paleòleg es convertí en emperador d'un estat esgotat per la política exterior del seu pare: una profunda crisi econòmica, un afebliment considerable de l'exèrcit, tensions amb les repúbliques marítimes de Venècia i Gènova, conflictes religiosos i les derrotes que va haver d'enfrontar contra els beilicats turcs d'Anatòlia. Finalitzada la Guerra de Sicília, recollint els almogàvers mobilitzats, entre 1296 i 1302 es va crear la Gran Companyia Catalana, a les ordres de Roger de Flor, per a lluitar al servei de l'Imperi Romà d'Orient, quedant al servei de l'emperador Andrònic II Paleòleg com a mercenaris. Les victòries de la companyia foren innumerables, però ja en un inici protagonitzaren la massacre dels genovesos, aliats de l'imperi que veien perillar els seus interessos. De aquesta manera, els èxits militars no aconseguiren compensar els excessos a què la companyia sotmetia la població local, i l'alt preu pactat, molt superior a l'habitual pels mercenaris. En 1305 el fill de l'emperador Miquel IX Paleòleg, en el transcurs d'un sopar en Adrianòpolis, i amb l'ajuda de turcoples i dels alans, assassinà a traïció al cabdill, Roger de Flor, conjuntament amb la plana major de la Companyia. L'exèrcit romà d'Orient, els alans, els turcoples i els genovesos s'uniren per exterminar la companyia, però, tot i les grans pèrdues, els sobrevisquents protagonitzaren grans matances en els territoris d'Orient en la denominada Venjança Catalana. La Companyia d'Almogàvers finalment s'assentaren en els territoris que formaren el Ducat d'Atenes (1311) i el Ducat de Neopàtria (1319). Aquests ducats, en 1381, en temps de Pere IV d'Aragó el Cerimoniós, passaren a pertànyer a la Corona d'Aragó, acabant finalment pertànyent a la República de Florència, el Ducat d'Atenes en 1388, i el Ducat de Neopàtria en 1390.
Andrònic II Paleòleg acabà el regnat amb una guerra civil amb el seu net, guanyant la guerra finalment Andrònic III Paleòleg. La lliga d'estats cristians, formada en 1327 pels venecians, genovesos i catalans va ser creada per lluitar contra els otomans, però l'imperi d'Orient va quedar exclòs per motius religiosos, per ser ortodoxos, resultant la lliga ineficaç, i atacant Lesbos els genovesos, territori de l'imperi d'Orient. Mentrestant, totes aquestes circumstàncies van ser aprofitades pels otomans.
L'establiment de la dinastia dels Paleòleg en el tron imperial va significar una victòria per a la més alta noblesa bizantina. El procés de
feudalització
va reviure en l'Europa Oriental, i va aconseguir el seu clímax a partir del segle XIV. Els terratinents laics i eclesiàstics van estendre les seves hisendes, van incrementar el número dels seus pagesos lliures vinculats a la terra (paroics), van exigir cada vegada més extensos privilegis i amb freqüència se'ls va concedir exempció completa d'impostos.Orhan, fill de Osman I, arrabassà Nicea i Nicomèdia a l'emperador Andrònic IV Paleòleg, i conquerí definitivament Gal·lípoli el 1354, situant una posició en territori Europeu. El 1361 Murat I va conquerir Adrianòpolis que va passar a ser la principal base dels otomans a Europa. L'emperador romà d'Orient es va comprometre a pagar tribut regularment als otomans i a enviar contingents militars per al seu exèrcit. Baiazet I, fill de Murat I matà tots els seus germans, per evitar conflictes per accedir al tro, però el 1402 Tamerlà va guanyar la Batalla d'Ankara, la qual cosa va suposar l'enfonsament de l'hegemonia otomana a l'Àsia Menor, els otomans se'n van reconèixer vassalls i Baiazet I morí a la presó. Tamerlà va morir el 1405, i els tres fills de Baiazet I es repartiren, cap al 1410, les regions romanents de l'imperi i van començar a lluitar entre ells, recuperant la unitat amb Murat II, que va signar un tractat amb Venècia el 1416 i va començar el primer dels grans setges a Constantinoble (1422). Mehmet II el Conqueridor, fill de Murat II, fou el responsable del famós setge del 1453 i la conquesta de Constantinoble.
La definitiva caiguda de Constantinoble i desaparició de l'imperi Bizantí provocà una segona onada migratòria, principalment cap a Venècia i Florència. Aquests emigrats eren gramàtics, humanistes, poetes, escriptors, impressors, músics, astrònoms, arquitectes, acadèmics, artistes, escrivents, filòsofs, científics, polítics i teòlegs, que van aportar a Europa occidental el romanent de coneixement de cultura grega clàssica que havien acumulat i preservat relativament bé, i que a Occident gairebé no havia aconseguit sobreviure als anys foscos. Bizanci va participar d'aquesta manera al nou corrent de pensament, l'humanisme, que donaria lloc al Renaixement.